Allò que devem als historiadors

Poques notícies representen tan bé una conquesta col·lectiva com la de la identificació de les restes d’Aurora Picornell –i probablement les de les Roges del Molinar–, assassinades pels feixistes i sepultades sota la terra de Son Coletes. Darrere d’aquesta troballa hi ha la voluntat de conquerir la democràcia, però també la de fer justícia i refer la memòria sostreta. Hi ha una llei, hi ha la constància en la reivindicació de col·lectius com Memòria de Mallorca i fins i tot veïns del Molinar, i hi ha una feina interdisciplinària de tècnics que en aquest cas afortunadament ha funcionat –no passa tant com seria necessari– i que inclou arqueòlegs, documentalistes, genetistes i un llarg etcètera d’experts que han fet possible la recuperació de les víctimes i de la història. És una conquesta col·lectiva, però sense dubte és una fita que s’ha assolit per la feina immensa que han fet els historiadors especialitzats en la Guerra Civil i la repressió a Mallorca. Són ells els que han anat destapant la història, despertant consciències, estimulant la reivindicació civil, la reacció institucional, fins a desenterrar els fets silenciats a trets. A ells podem dir que els devem la satisfacció compartida, però això són poc més que paraules. Allò que devem als historiadors és facilitar-los la feina. Els devem la digitalització dels arxius –que aquí pateix un retard crònic i còsmic– i l’accés digital a la documentació. Els devem suport a la investigació i horaris d’arxius i biblioteques que no la impossibilitin. I els devem una defensa col·lectiva de la seva especialitat, que no hi hagi qui vagi d’historiador –també de l’art– per protegir, per exemple, la Feixina. Memòria, memòria.