Alliberar-se de l’odi cap al propi cos
Fa poc llegia el tuit d’una noia que explicava que de petita havia desitjat tenir la tènia per aprimar-se. Allò em va ressonar molt. Em va transportar anys enrere, quan en la meva adolescència alguna vegada vaig desitjar el mateix. I arran d’aquest record vaig reafirmar una convicció: la pressió estètica és estructural. Ens eduquen des de ben petites per odiar el nostre cos, per mai estar conformes, per perseguir un ideal impossible.
En aquella època pensava moltíssim en el cos i en la bellesa, però no des d’un vessant egocèntric, no. Vaig fer mil dietes, vaig provar de tot. Si descric amb una paraula aquells moments, és angoixa. Angoixa per no ser perfecta, per no complir amb els cànons de bellesa, angoixa i por de no ser acceptada. Era la meva pitjor amiga o la millor enemiga, digueu-ho com vulgueu. Però per sort el feminisme va aparèixer a la meva vida, em va alliberar de tot aquell sofriment i va arribar el gran clic que em va acostar les eines per posar el focus en el sistema i en les opressions estructurals existents, i la meva mirada va canviar de direcció: ara anava cap enfora, i no cap endins com fins llavors. Així és com t’adones que el que t’ha passat a tu, moltes altres ho han viscut.
Sempre m’he imaginat el patriarcat com una mena de calamar gegant amb molts tentacles recargolats entre si. Un d’aquests tentacles és la pressió estètica, que ens ofega i marca com han de ser els homes i especialment les dones. De fet, segons dades de Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia, 9 de cada 10 casos de trastorns de la conducta alimentària afecten les dones, uns trastorns que representen la tercera malaltia crònica entre la població femenina adolescent de les societats desenvolupades i occidentalitzades. El patriarcat ens ha volgut preocupades pel cos, per l’amor romàntic i per l’acceptació del gènere masculí. I, tristes i preocupades per aprimar-nos, hem perdut temps per fer revolucions personals i col·lectives.
Per a l’alliberament, és clau arribar al punt d’entendre que les estructures estan pensades per fer-nos infelices en un món de consum. Cal col·lectivitzar les angoixes, entenent que, per exemple, jo no em sentia malament per voluntat pròpia, sinó per ser part d’un sistema capitalista i sexista que marca el que és desitjable i el que no. Cal poder compartir les vivències pròpies en espais feministes per adonar-nos que el que ens ha pogut passar sovint respon a unes estructures socials que ens volen preocupades pel nostre cos i angoixades per no poder arribar mai a aquell impossible estètic. Tot això ens aboca al sofriment més absolut (l’odi cap a una mateixa, possibles trastorns mentals) en una vivència exclusivament personal. I poder identificar-ne els patrons allibera moltíssim.
Tenir una relació sana, amorosa i saludable amb el teu cos no és gens fàcil. Estimar la teva dimensió corporal, tot acceptant també les imperfeccions com el que són, no és un camí planer. El camí de l’autoacceptació és sinuós. Té alts i baixos. Però el repte d’estimar-te és dels projectes més macos. Aprendre a estimar-te bé. A veure les imperfeccions com el que són, ni més ni menys, sense que determinin el valor personal ni fent-ne el centre de la vida ni del malestar o de la felicitat.
Reeducar la mirada no és fàcil. Em sorprenc a mi mateixa amb pensaments grassofòbics que em faria vergonya dir en veu alta. Però els penso. No ens enganyem, és molt difícil anar contracorrent oposant-se a un sistema amb uns engranatges que encaixen a la perfecció. La trampa estarà sempre latent. Veient el programa de TV3 Quan arribin els marcians sobre la pressió estètica, que es va emetre al setembre, em vaig identificar amb un patró: no cal que tinguis un cos gaire allunyat de la normativitat per sentir la pressió estètica. La pressió hi és, t’afecti en més o menys grau.
I d’això va la vida, de les petites grans batalles que vas superant al llarg del temps i que t’acosten a viure cada vegada més còmoda en el teu cos. Per aconseguir-ho, però, és cabdal assenyalar els condicionants materials i sistèmics que provoquen un malestar general. Recordem les xifres de trastorns de salut mental que s’han agreujat per la pandèmia, però que ja arrossegàvem de molt abans, perquè el sistema ens aboca a aquesta infelicitat i a aquesta situació precària de consumisme capitalista i individualisme ferotge, que ens crea un malestar insuportable i incompatible amb la vida.
Per revertir tot això, cal anar al moll de l’os de l’imaginari col·lectiu. A la imatge estètica imperant. I aquí és on les sèries, pel·lícules o revistes que creen relat són tan importants. Els personatges i els cossos que els nodreixen han de ser més plurals, i només així es podran canviar mentalitats. En aquest sentit, per exemple, al Regne Unit han prohibit retocar les fotografies d’Instagram sense avisar. És un petit primer pas. Cal seguir fent camí.