Un acord pel català a l'escola

S’endarrereix l’acord sobre la reforma de la llei de política lingüística (LPL) consensuada per quatre grups parlamentaris sobre el català a l’escola. Tot i que totes les prevencions són poques, no es tracta d’una proposta que posi fi a l’actual model de conjunció lingüística, que es manté incòlume sobre els pilars de la llei de normalització lingüística de 1983, que exclou l’elecció de llengua i la separació dels alumnes i manté l’objectiu que l’alumnat sigui competent en totes les llengües al final de l’etapa obligatòria. Això fou validat pel Tribunal Constitucional (TC) el 1994, a l’admetre que el català no només és llengua vehicular, sinó també el "centre de gravetat" del sistema i això és el principal baluard.

Però aquesta mateixa sentència, molt celebrada al seu dia pel catalanisme lingüístic, deixava clar que això no podia comportar l’exclusió del castellà. Per això, l’Estatut, a més d’afirmar el català com a "llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge2", determina que els alumnes tenen dret a conèixer amb suficiència oral i escrita "el català i el castellà, sigui quina sigui la seva llengua habitual". No obstant, les sentències del TC sobre l’Estatut (31/2010 i 137/2010), a través d’una tortuosa interpretació encaminada a salvar el precepte estatutari, van expandir-lo més enllà del que volia el legislador estatutari indicant que el català és llengua vehicular i d’aprenentatge "pero no como la única, sin impedir por tanto –no podría hacerlo– igual utilización del castellano" (FJ 24). Certament, la llei d’educació de Catalunya de 2009 no acull aquest criteri, perquè es tracta d’una norma anterior a les sentències del TC; a més, no fou impugnada en aquest punt, raó per la qual no va passar el filtre del TC, que molt probablement hauria reiterat el seu posicionament. Aquest és el paisatge abans de la batalla.

A partir d’aquí, el punt d’ignició de la conflictivitat judicial cal situar-lo en el moment en què algunes famílies reclamen més castellà, i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), abonant la discutible interpretació del TC i amb l’argument que la Generalitat no ha fixat la proporció d’ús de les llengües –tot i que exactament ni el TC ni la legislació bàsica estatal (llavors la Lomqe) ho exigien– "creà" el percentatge mínim de 25% d’hores lectives en castellà. El Tribunal arribà a aquesta conclusió només a partir de les al·legacions de les parts i d’una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de 1968 que no esmenta res que s'assembli a un percentatge, prescindint doncs de la realitat sociolingüística imperant com demostra el fet que considera «residual» la presència del castellà.

Durant anys, els danys d’aquestes resolucions judicials, que encara degoten, havien estat controlats: afectaven determinats alumnes i centres i s’executaven per l’administració educativa de qualsevol signe polític. La mare de totes les batalles fou una sentència del TSJC de desembre de 2020, confirmada pel Tribunal Suprem, que va resoldre un recurs del ministeri d’Educació contra la "inactivitat" de la Generalitat i l’"incompliment" de l’obligació de garantir (regular?) l’ensenyament en castellà com a llengua vehicular. Però també atacava la resolució que fixava les normes de preinscripció i matrícula de 2015-2016. Ara, la sala declara l’obligació de garantir que "tots" els alumnes han de rebre l’ensenyament en les dues llengües de "manera efectiva i immediata" en percentatge no inferior al 25%.

És per això que la polèmica execució d’aquesta sentència aboca a donar una resposta general a través d’una norma.

Fent de la necessitat virtut, és clar que una norma permet la participació en la seva elaboració dels sectors representatius dels interessos afectats, a més que configura un marc estable i amb seguretat jurídica per a l’administració i la comunitat educativa. Les possibilitats són diverses. Primera, desenvolupar per decret la LEC (o directament la legislació bàsica estatal, que no fixa percentatges i centra l’objectiu en assolir la plena competència, deixant a l’administració la determinació dels instruments per assolir-ho). Segona, que el Parlament aprovi una llei, amb l’avantatge d’ampliar el consens ara també a l’àmbit polític, amb l’avantatge que, en cas de ser recorreguda –ara ja no pels particulars–, acabaria abans davant el TC que dels mateixos jutges del TSJC que amb el seu activisme han generat un problema inexistent.

L’opció que plantegen quatre grups polítics és modificar la llei de política lingüística de 1998, que conté un article genèric que defineix el model. La proposta, sense fixar percentatges, preveu el que és una realitat des de fa tres dècades: el català és llengua vehicular i d’aprenentatge, i el castellà ha de ser emprat en funció del projecte lingüístic de cada centre, de la situació sociolingüística de l’entorn i de l'evolució de l’aprenentatge oral i escrit, d'acord amb els instruments de verificació existents. Altrament, podem viure en la ficció que el castellà està absent de les normes però no de les aules. O preveure que el català és l’única llengua vehicular. O no fer res. Però això, a més de contrafàctic, té un recorregut jurídic escàs i pot implicar que el TSJC acordi executar forçosament la seva sentència, en el pitjor dels casos instant cada centre a complir-la perquè és d’abast general.

A la inversa, per als que pensen que la reforma projectada és tant com eludir la sentència, cal recordar-los que la llei no ha de restar condicionada pel que diu la part dispositiva d’una sentència. En ser una llei, la regulació correspon a la Generalitat, competent en educació i llengua pròpia. El 25% és expressiu d’un singular plantejament del TSJC, però el legislador pot considerar altres alternatives. Recentment, el TC va haver de donar la raó dues vegades a la Generalitat arran d’una llei del Parlament que fixava un finançament de les escoles bressol municipals diferent de la fixada pel mateix TSJC. Perquè el Parlament és l’expressió de la voluntat de la ciutadania, i els tribunals, com tots els poders públics, hi estan sotmesos.