OPINIÓ

Sexe i poder

Dies d’escàndols sexuals a Hollywood. I també per aquí, on algunes actrius confessen que van patir abusos. El tòpic de l’empresari del cinema despòtic, i l’actriu que es veu amb l’obligació de degradar-se. Rere el glamur hi havia fems, olor d’engonals bruts.

S’ha sabut que rere la caricatura de l’home d’èxit autoritari hi havia una veritat inqüestionable; tipus violents, infames que emparats amb la seva posició de privilegi jugaven al xantatge. Alguns d’ells són dels productors més importants dels últims cinquanta anys.

És incomprensible el motiu pel qual no se n’ha parlat abans, de tot això. ¿Per què començar ara a remoure la merda, i no quan aquesta és ben fresca? Suposo que també hi ha conveniències; denunciar-ho pot fer fracassar un projecte cinematogràfic, com, de fet, està passant avui, en què fins i tot s’ha esborrat d’una pel·lícula tota la intervenció de Kevin Spacey, que està sent rodada de nou amb un altre actor. No sé fins a quin punt calia, però, fer ‘justícia’ d’aquesta manera.

Spacey pot haver de respondre davant de la llei –és el que cal–, però això no treu ni un gram de gràcia o de geni a la seva feina. Esborrar-lo retrospectivament dels escenaris o de les pantalles no em sembla just, ni útil per a la causa feminista. Potser és un home detestable, o almenys pot haver tingut un comportament sexual horrible –s’ha abalançat sobre homes i dones, fins i tot de nens, durant tota la vida: ara ho sabem–, però això no treu qualitat a la seva feina com a actor. Que hagi de perdre la feina d’aquí al futur, potser és necessari, i just. Que se l’esborri d’allà on ha treballat –el públic adora alguns dels seus títols– ho trobo propi dels ministeris de propaganda soviètics. Equival a la crema de llibres.

La crítica democràtica no treu dels prestatges de les biblioteques els autors feixistes, ni comunistes, ni ningú ha dit mai que s’hagin de deixar de veure les extraordinàries pel·lícules de Hitchcock, que també sabem que se sobrepassava amb les seves actrius. Volent fer justícia cometem una altra forma d’abús. Caravaggio va assassinar un home en una baralla, i que fos un assassí no ens impedeix admirar els seus quadres.

El que s’ha de fer en aquests casos és dir la veritat, explicar-ho tot, evidenciar quines són les escletxes que permeten els abusos. A aquest afany hipòcrita hi contribueixen aquests dies milions d’homes, que fan córrer que ells, en algun moment, van ser poc o molt “abusadors”. “Vaig ser jo”, repeteixen. Però mai expliquen què van fer exactament. Una forma d’exculpar-se a través d’una innòcua inculpació.

Cadascú arrossega el seu propi historial de misèries morals, que poden ser sexuals en alguna mesura. ¿Què ha fet cadascú de nosaltres, homes, per fer sentir malament una dona? ¿Quin historial d’actituds, acudits, gestos, xiulets, i fins i tot simples posats –aquell excés de proximitat física, buscat ‘sense voler…’– podem haver tingut? Que cadascú faci examen de consciència. Confessar obertament i pública que un de nosaltres va ser condescendent amb una dona, o que va voler aprofitar una situació de dependència emocional per mirar de treure’n alguna cosa, no solucionarà el problema de fons, que és el del poder, i de quina manera el poder ho corromp tot, fonamentalment les relacions humanes i tot el que d’elles se’n deriva.

Aquells homes han abusat del seu poder. Buscar el poder a través d’una confessió d’immoralitat moralista i sense compromís és repetir el patró, ara amb l’excusa que se n’escapa. Es diu que es busca una ‘nova masculinitat’ però em temo que no es busca res més que una altra manera d’exercir el poder (el masoquisme d’ara és l’altra cara del sadisme clàssic contra les dones). El que tots plegats necessitem és una forma de bondat que no necessiti lluïments ni cadafals moralistes.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF