OPINIÓ

Recomençar, prendre la iniciativa

“No és la fi del món. Però és la fi d'un món. Del món en què havíem viscut fins ara” (Manuel Castell).

“No podem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema” (de la xarxa).

A semblança dels personatges de Camus a La pesta, 'recomençar' és la paraula que ara persegueix i obsessiona gran part de la població mundial. De sobte, recomençar s’ha convertit en un més dels drets individuals. Ningú no mereix quedar-se pel camí de la crisi postpandèmia. Porco cane! Cal anteposar una bona dosi d'universalisme a la colpidora realitat de l'economia global. A la globalitat, les Illes Balears hi estan lligades pel cordó umbilical del turisme. A la universalitat, s'hi uneixen per la condició humana i la història. Consum i existència.

Moment crític. El turisme no és d’allò que es posi en marxa a cop de decret. Les perspectives immediates no són favorables, ja hi ha hagut membres dels governs francès i alemany que han recomanat a la ciutadania no viatjar aquest estiu. Si és enguany, la represa de l’activitat serà tardana i complicada. Apareixeran els dimonis tradicionals que sempre aguaiten, el joc entre operadors, que contracten més llits dels necessaris, i empreses d’allotjament, que admeten reserves per sobre de la seva capacitat real. Llits, producte nacional per antonomàsia. Però l’infern víric àdhuc haurà cremat el valor de la borsa de reserves i es treballarà sense referència.

Situació crepuscular, alentida i vacil·lant, a més de tardana. La sanitat postpandèmia no afavorirà les concentracions humanes ni els espais curts. Sorgiran noves pautes de consum. L’avió es convertirà en el menys estimat dels transports habituals. El valor afegit de la màgia de ser illa es pot diluir. Les economies familiars europees no estaran per a grans exhibicions. La predisposició a viatjar serà inversament proporcional a la càrrega de responsabilitat individual. Menys clients tradicionals, més clients d'al·luvió. L’esforç material i econòmic per donar seguretat als turistes durant el trajecte del viatge i a l’estada podria ser d'upa. Treballar sota les normes de protecció de la salut que es dictin pot ser estressant per als treballadors. Genealogia del consum.

Moment d’oportunitat. Deixar que sigui el mercat qui estabilitzi la situació és una temeritat. En una posició de dependència, com tenen les empreses de les Illes respecte dels mercats, la possibilitat que aquest porti a una espiral de degradació és molt més elevada que no que porti a un canvi en positiu. La capacitat de resistència empresarial es molt desigual. Uns, grans i petits, esquivaran millor el moment en funció d’una més eficient organització, un adequat sanejament financer i una millor capacitat comercial. Per contra, hi haurà qui no ho superi. Com en totes, la crisi pot provocar canvis i concentració en la propietat. Del personatges de Camus, n'hi va haver que tingueren l’oportunitat de recomençar, altres quedaren pel camí, i n’hi va haver que no la volgueren tenir. Aquesta no és una qüestió intranscendent a llarg termini.

El quadre de fons és dramàtic: crisi sanitària, crisi econòmica i crisi climàtica encreuades, precedides d’una crisi financera mal resolta que havia debilitat tots el sistemes socials de protecció. Ningú pot escapolir-se d’aquesta realitat... i abans que el món et canviï o la normalitat t’arrasi, com refereixen les frases d'entrada, millor prendre la iniciativa. Moment per a valents i gent empoderada. Moment públic i sentit comú. També, per a un govern que surt reforçat de la fase aguda de la crisi sanitària. La voluntat de canvi és el resultat d’una convicció moral.

L’únic punt d’intercepció possible entre el quadre general de crisis concatenades i l’especificitat local, entre l’horitzó 2050 i l’imperatiu de recomençar, es troba en el volum excessiu d’oferta. Abaixar l'oferta de llits pot fer que el contacte entre les dues realitats, a curt i a llarg termini, sigui més amable i tangencial. La lluita contra el canvi climàtic s’ha de començar a guanyar ara, malgrat que l'esforç resulti titànic. I, també, una possible espiral de degradació s’ha d’aplanar des d'un principi. Entenc, quan moltes empreses estan ocupades en la supervivència, que insinuar la necessitat de decréixer pot semblar poc oportú i, àdhuc, macabre. Tot al contrari, sortir del mercat amb compensacions adequades pot representar la millor de les solucions individuals i, per al conjunt, una vàlvula de descompressió.

Reduir la petjada ecològica de l’activitat turística acostaria les Illes a l'ineludible compromís pel clima i augmentaria la percepció positiva de la seva imatge. I, en una fase perllongada d’augment de la competència i noves exigències del consum, la reducció d’oferta actuaria com a element compensatori en els preus. Ara bé, una política de decreixement d’aquestes característiques només es pot plantejar i entendre si no representa una descapitalització de l’economia de la comunitat. Es podria definir com una peça d’economia del benestar. No es pot plantejar una opció de decreixement si paral·lelament no s’impulsa la diversificació de l’economia.

Estaríem parlant d’afectar una oferta de perfil 'no adequada' i obsoleta, que vindria definida per una estacionalitat extrema, una sobreocupació crònica, uns preus per persona baixos, un espuri règim de tot inclòs i una més que probable incidència negativa en la despesa sanitària i d’ordre públic per persona i en la imatge promocional de les Illes. El 'rescat' material i físic d’aquesta oferta, sempre sota el paraigües de la diversificació, es podria fer per la via de les polítiques i fons europeus (en un altre article parlarem de per què les Balears tenen dret que Europa els financi el canvi de model econòmic) o per una via pròpia. En aquest cas s'hauria de posar molt d'enginy i capacitat d'innovació.

L’operació, a grans trets, consistiria a passar actius socialment poc competitius de turisme a actius dinàmics a altres sectors de l’economia. No seria una operació senzilla, perquè estam parlant d’adquirir amb doblers públics edificis d’allotjaments i que, a la vegada, aquests diners desemborsats reapareguin com a capital, de la mà de l'administració, en nous projectes empresarials de l'economia avançada. Una acrobàcia financera que, en tot moment, hauria de gaudir de la garantia d’una rendibilitat base per part d'hisenda pública. En definitiva, seria crear un sistema d’interfície que facilitàs que una part important de la despesa realitzada en la compra d’immobles passàs automàticament a integrar un fons de naturalesa publicoprivada destinat a desenvolupar noves iniciatives empresarials en altres sectors d’economia sostenible. Aquest o altres mecanismes, els instruments existeixen o es poden crear. La resta, la voluntat, és fruit de la consciència responsable.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF