Pujol: l’enigma i el greuge

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Com que m’agrada jugar a cartes vistes, començaré per ensenyar les meves. Des del 1983 -quan vàrem parlar per primera vegada- fins al passat 23 de juliol -en què, durant seixanta minuts de conversa bastant erràtica, el vaig percebre estranyament alterat i neguitós- he mantingut amb Jordi Pujol i Soley una relació llarga, cordial i mútuament respectuosa que deu haver sumat algun centenar d’hores de diàlegs a soles, o bé en molt petit comitè. Una relació que, per part meva, ha estat sempre franca, procurant evitar el reverencialisme que el càrrec presidencial i, després, el relleu de la figura històrica podien alimentar.

En aquesta franquesa, m’hi han ajudat diverses circumstàncies: la de no haver militat mai ni a Convergència ni enlloc, la de no haver ocupat ni aspirat a ocupar cap càrrec que depengués de la Generalitat, potser també la d’haver declinat algunes ofertes de nomenament institucional per part de l’administració que Pujol encapçalava. Circumstàncies que, naturalment, no van impedir als oficiants del sectarisme i als que només saben analitzar la realitat a base d’etiquetes catalogar-me durant dècades com un pujolista de la pitjor espècie. Sempre me’n vaig sentir molt honorat, tot i creure que es tractava d’una manifesta hipèrbole.

El que vull dir amb aquest preàmbul són dues coses: que no he tingut amb Jordi Pujol altra relació jeràrquica que la d’un ciutadà amb el president o l’expresident del seu país; i que he gaudit del privilegi d’observar el personatge en la curtíssima distància moltes vegades, d’escoltar-lo més enllà dels discursos formals i públics, de parlar-li en privat i desxifrar les seves reaccions als meus comentaris. Des d’aquesta posició, i quan ja ha passat un mes d’aquell infaust 25 de juliol, he de confessar que segueixo sense entendre res.

Certament, la cobdícia és una passió molt humana, però res del que sabíem sobre Pujol fins fa trenta dies feia creure que ell hi fos especialment vulnerable. Mantenir una fortuna amagada a l’estranger fins als 84 anys, per fer-ne què?, per gaudir-la quan? Altres polítics catalans hi ha avui que porten un tren de vida ostensiblement car: només cal observar com vesteixen, què calcen, quin rellotge llueixen al canell, on s’allotgen quan són a Madrid per raó del càrrec... Però, Pujol? ¿El personatge que, durant 23 anys, renuncià a viure a la Casa dels Canonges i preferí restar al seu pis familiar de classe mitjana, en un edifici afectat d’aluminosi? ¿L’home a qui, en tres dècades i mitja de vida pública al màxim nivell, no s’ha vist mai escriure amb altra cosa que no fos un bolígraf escolar dels més barats del mercat? L’individu que, un cop retirat, ha seguit vivint on i com sempre, molt lluny -per exemple- de les ostentacions immobiliàries recents de Felipe González a Tànger o de José María Aznar a Marbella? Insisteixo: per a què diantre volia Pujol milions d’euros dipositats en un o diversos paradisos fiscals?

La manca d’una resposta coherent a aquest interrogant ha alimentat, durant les darreres setmanes, especulacions en el sentit que l’expresident intentaria fer de boc emissari dels negocis bruts d’alguns dels seus fills. Però, si aquesta hipòtesi fos certa, si Pujol s’hagués immolat per protegir la prole, ¿on queda el seu sentit de la història, la seva preocupació per allò que les futures generacions diran d’ell i de la seva obra?

Que aquesta preocupació era molt aguda, em consta de manera directíssima. Per la relació que hi he tingut, i per la meva condició d’historiador, des del 2003 he estat testimoni i a estones espàrring de les voltes que Jordi Pujol donà a la idea de promoure una biografia autoritzada i a la conveniència o no de publicar unes memòries, i també he col·laborat en la creació d’una fundació privada que preservés el seu llegat ideològic i polític... ¿I, ara, tot això és dinamitat per defensar uns fills que -ell mateix ho va dir, l’any passat- ja fa temps que són majors d’edat i responsables dels seus actes?

Perplex, dolgut i commocionat com moltíssims conciutadans per la confessió del 25 de juliol, hi ha en l’escenari subsegüent una cosa que m’irrita de manera especial: que, en autoinculpar-se, Pujol hagi permès a tots els enemics del nacionalisme català -perquè els agrada més el nacionalisme espanyol, senzillament- presentar la seva inveterada hostilitat ideològica com si fos superioritat moral. A aquells que, durant dècades, ens hem trencat dialècticament la cara polemitzant amb tota una caterva de filòsofs, constitucionalistes i articulistes diversos en defensa de la legitimitat i la validesa del catalanisme, ens costarà molt perdonar que, gràcies a la conducta pujoliana, l’esmentada caterva pugui avui treure pit i presentar les aspiracions i els progressos catalanistes des del 1980 com un enorme frau, com una gran enganyifa en benefici d’alguns pispes. A mi, almenys, em costarà moltíssim.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF