Publicitat
Publicitat

Carta a Jordi Vendrell: "Olé, Vendrell!"

Estimat Vendrell, la Catalunya Ràdio que vaig descobrir gràcies a la teva veu ha fet 30 anys. En Barnils i tu vau morir el 2001 i vau deixar en Monzó com a supervivent únic d'aquella Mercantil Radiofònica, que em va donar l'empenta definitiva per estudiar periodisme.

T'has d'imaginar, Jordi, l'habitació d'un nano de 17 anys que viu a Taradell a casa els pares, que estudia COU a Vic, que es vol matricular a periodisme i que, quan se'n va a dormir, al transistor de la tauleta, escolta el primer magazín de nit de Catalunya Ràdio, la primera criatura de la Mercantil Radiofònica: El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico . Un nom que li fa molta gràcia però que tardarà dies a entendre'n el sentit i a aprendre-se'l de memòria.

Escoltar-vos a vosaltres, pocs mesos abans d'entrar a la universitat, era la certesa que ens ho passaríem bé en l'ofici que havíem triat. El que fèieu tu, en Monzó i en Barnils no semblava una feina. Posàveu la música que us agradava, dèieu les primeres parides que us venien al cap, conversàveu (fer tèorica, en dèieu) amb gent interessant, a qui preguntàveu el que us donava la gana, i us miràveu el món com si allò no acabés d'anar ben bé amb vosaltres. Arribava un moment de la nit que m'entrava la son a mig escoltar Caballo viejo . Em feia ràbia adormir-me perquè no em volia perdre res, però m'agradava pensar que éreu uns noctàmbuls. Per això havia triat periodisme, també: per no haver-me de llevar d'hora.

Fins que un dia, gràcies al teu germà Robert, professor a l'institut de Vic, vaig venir a Catalunya Ràdio a veure El lloro en directe. Era divendres i no recordo haver-hi vist ni en Monzó ni en Barnils. A les tantes de la matinada, vas deixar que t'acompanyéssim a una discoteca on anaves sempre i que, quan ara sento parlar de la Gauche Divine, em permet dir que una nit, als 17 anys i sense saber-ho, jo també vaig anar a Bocaccio.

I aquí em tens, 30 anys després, escrivint-te una carta per donar-te les gràcies que aquell dia no et vaig saber donar. Aviat els més joves no sabran qui va ser Jordi Vendrell. Tampoc queden gaires imatges teves. A internet no tens cap foto sol. Tu volies ser anònim. Per això, no vas acceptar fer tele. La teva màxima aspiració era no tenir jefes ni horaris i anar pel món amb una motxilla petita, que et suposés el mínim esforç vital. I crec que ho vas aconseguir.

La teva veu de cràpula -nasal, i seductora; la veu amb què deies aquell teu oléééé tan característic-

es barrejava amb l'enginy d'en Monzó i la irreverència d'en Barnils. Els oients vam estar molt de sort

que us ajuntéssiu tres esperits lliures en un tripartit radiofònic, ara ja mític.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF