OPINIÓ

No trobaràs la mar

T’incorpores i et poses bé el banyador, amb el peu calcules com està l’aigua. I tot està llest per tal que entrem al mar. Ens agrada riure. I viure. Ens miram. Ens parlam. Però no hi ha paraules per al desig, ni per al blau verdós, turquesa, que decora el mirall de les nostres ànimes. És estiu, i en fa, en aquest llençol immens d’aigua que ens esquitxa d’alegria.

La mar respira calma. L’últim sol de la tarda besa els llavis de l’aigua. Fa un sol que diríem de primavera, un temps de terrassa i vermut, uns dies d’ulleres de sol i gorres amb ventalla. L’aspror del gener, rústic i llòbrec tan sovint, ha esdevingut ara bonior d’aquests capvespres que comencen a capllevar dins les postes de sol discretament allargassades. Som éssers hedonistes, somrients, instagramers compulsius que mostram les rialles que oculten, descaradament, els nostres fantasmes.

Maremar, doneu-nos vent, hi ha demà, i vela blanca. Maremar i si pot ser, ni huracà ni massa calma. No ens agrada la tempesta, però l’agraïm quan veim que després sempre arriba l’assossec dels dies reposats. La por no és res, quan la vols veure, ens diuen. Però amagam el cap davall l’ala quan ens visita el desastre, i abandonam la prepotència que ens governava aquells dies que ens feien sentir eterns com les besades més tendres que mai hauríem dat.

No trobaràs la mar, la mare fa temps que va fugir. Et pensaves que la tendries per sempre. Però la mar ha tramudat. L’aigua plorada li ha baratat el color. La rojada tinta de l’aire dels torrents i els conrons l’espill trencat de la transparència. Hi ha un vent de llevant que anuncia temporals ignots, uns niguls espessos impenetrables i una aigua que fa vessar torrents quan del cel cau. No és l’apocalipsi, ni canta la sibil·la. Només és l’aigua, que s’esfondra per la teranyina d’un aire tèrbol. I la por que torna com torna la mare, com bramula la mar.

La mar, mare de tot lo que hi ha, un dia m’endurà per sempre més. I un altre en sortirà que canti més. Ens endú, la mar. Ens pren l’arena que ens havia donat, envia a una mort inútil els peixos que li hauríem pres. Ens aboca damunt l’asfalt esbutzat com un ventre esqueixat les penyes que ens agradava de trobar-hi quan ens hi submergíem aquell estiu. Ens esbuca les teulades amb què decoram els mausoleus que li plantàrem damunt la terra que tenia escripturada a nom seu. Cada onada gegant és un vòmit de ràbia. I nosaltres, arraulits com rates banyades dins les nostres fràgils cabanes de ciment, ploram davant els braços violents de la mare. Ja ho voldríem, que demà no n’hagués de venir un altre a cantar per nosaltres.

Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar. A tentines sortim l’endemà, caminant d’esma, cansats de fer vídeos i fotos per retransmetre en directe el fenomen que avui constatam que és un desastre. Ixen les primeres barques al sol matinal. Hi ha mar vella, encara. Ens visiten presidents que prometen ajudes immediates, potser tan immediates com són encara les que ens havien d’enviar després de la caiguda de tota l’aigua del cel ara ja fa més d’un any.

I el blau, sense fites... i els blancs farbalans que broden les ones, les ones del mar. I els pàmpols que escolten la cançó del blat. Tornarem a somriure, ara potser amb un assossec diferent, menys altiu, més prudent, qui sap si més conscient de ser qui som dins el món. Sembrarem futur, si entrecavam respecte. La lliçó de la mar no serà la darrera, si no hi posam coneixement i mesura. I lluirem plegats a l’alba, entrecavant l’esperança, i portant ansa per ansa la somada de la sort, i a becoll, la mort. I el sol. Prenguem llum de na Pintora, si volem gaudir alguns mil·lennis més de la nostra bella història.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF