OPINIÓ

L’art de callar

A les facultats de periodisme haurien d’incorporar-hi una nova assignatura anomenada ‘L’art de callar’. El temari podria seguir l’assaig homònim que el 1771 va publicar l’abat francès Dinouart. Precisament, fa dos Sant Jordis el president Puigdemont en va recomanar la traducció al català feta per Maria Dasca per a l’editorial Ela Geminada. Avui, des de Berlín, encara deu tenir present la seva lectura davant la bèstia espanyola que ha desfermat el procés català.

‘L’art de callar’ és un al·legat d’un clergue carca contra el paganisme que presidí la Il·lustració. Estava en sintonia amb una forta tradició catòlica d’apologia del silenci, imprescindible per a l’escolta de Déu: “L’home assenyat sap callar" (Proverbis, 11.12); “Hi ha un temps de callar i un temps de parlar” (Eclesiastès, 3.7.); “Posa’m, Senyor, una guarda a la boca, posa sentinelles a la porta dels meus llavis” (Salm 141).

Tot i el seu objectiu religiós, l’obra de Dinouart serví de correctiu als excessos dels progressistes laics del seu temps: “Molts autors haurien de guardar silenci, o bé perquè escriuen malament o bé perquè escriuen massa; i seria molt útil que els escriptors sòlids i amb judici, a qui agrada massa callar, donessin més sovint al públic instruccions prudents i d’importància”.

L’abat francès alertava dels perills d’una xerrameca insuportable i banal. Avui, en l’època del ‘tertulianisme’, que alimenta la catalonofòbia, els seus consells són ben útils: “Només s’ha de deixar de callar quan es té alguna cosa a dir més valuosa que el silenci”; “No se sap parlar prou bé fins que no s’ha après, abans, a callar”; “Parlar massa o no parlar prou són els efectes ordinaris de la llengua”; “És propi d’un home de caràcter coratjós parlar poc i fer grans accions. És propi d’un home de bon criteri parlar poc i dir sempre coses raonables”; “Hi ha maneres de callar sense tancar el cor, de ser discret sense ser obscur i taciturn, d’amagar algunes veritats sense cobrir-les amb mentides”.

Ara mateix, a casa nostra, la convivència es veu amenaçada per la ximpleria i la violència verbal, carregada de demagògia. Per desgràcia, alguns periodistes ofuscats per la seva ideologia ja no volen saber res de l’objectivitat, la premissa sagrada de la professió. Han desterrat de la seva deontologia el gran historiador romà Tàcit (segle I dC), que propugnava narrar els fets ‘sine ira et studio’ (sense ira i sense parcialitat). 

El periodisme d’Estat s’està guanyant a pols el seu descrèdit a costa de servir als interessos de l’‘statu quo’. La realitat que ens conten no és la que és, sinó la que voldrien que fos. El mite de la caverna de Plató no pot ser més actual. Cadascú, tanmateix, quedarà retratat en la maleïda hemeroteca. Shakespeare jo ho deixà escrit: “És millor ser rei del teu silenci que esclau de les teves paraules”.

Per a Espanya, dialogar amb Catalunya és una humiliació. El seu orgull patri no li ho permet. És acceptar que l’altre existeix. Per això, la seva única arma democràtica és la repressió. Mentrestant, s’atia el renou ambiental, que ho intoxica tot. Manuel Azaña,  darrer President de la Segona República Espanyola, va reblar el clau: "Si cada español hablara solo de lo que sabe, se haría un gran silencio nacional que podríamos aprovechar para estudiar".

El silenci és un temps per a escoltar i per a reflexionar. Espanya, però, fa renou perquè no li interessa ni escoltar ni fer autocrítica. A l’hora de tapar boques, s’aprofita del trist silenci còmplice d’intel·lectuals i polítics progressistes. En la setmana del #NoCallarem, que som a punt d’acabar, moltes veus s’han alçat a favor de la llibertat d’expressió. El tret de sortida l’ha donat el videoclip ‘Los borbones son unos ladrones’, enregistrat a la presó Model de Barcelona. Fins a 13 artistes han participat en una nova versió de la polèmica cançó de Valtonyc, pel qual el Tribunal Suprem vol enviar a la garjola el raper mallorquí. Són esperits lliures que es rebel·len contra el pitjor de tots els silencis: el de la por i la covardia. No debades, és imperdonable callar quan és imperatiu parlar per criticar l’ombra allargada del franquisme.

Avui, amb tant d’'opinionisme histèric’, som lluny de la conversa, del ‘plaer del diàleg intel·ligent’, com deia Pedro Salinas. El pitjor de tot plegat és que, a l’escola, als nins els insistim en el diàleg i l’escolta com a eines imprescindibles per resoldre conflictes. Res d’això, però, impera en el món adult, en alguns dirigents polítics. Prefereixen continuar escampant odi i confusió amb la seva llengua viperina. Realment saber callar és un art molt complex. N’hi ha, però, que temen dominar-lo per no haver d’afrontar-se a les seves pròpies misèries.

 

www.antonijaner.com

 

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 19/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF