OPINIÓ

Fora del món

Surt a passejar amb la convicció que la caminada li orejarà les idees i connectarà el seu esperit una altra vegada amb l’univers. Els carrers són plens. S’hi mou amb esperança, però també amb la lleu alarma que li desperten les dates assenyalades. I ara n’hi ha tantes... Des de la Immaculada fins passat Sant Sebastià, un téntol d’espai-temps incompatible amb la quotidianitat.

Tanta adrenalina i excepcionalitat li produeixen una fatiga còsmica: la il·luminació de Nadal, els sopars d’empresa, els amics invisibles, el dècims, els whatsapps ocurrents, el vestit de la Pedroche, els sopars copiosos, els instagrams ensucrats, les extravagàncies de cap d’any, les compres compulsives, els anuncis estufats, els focs artificials...

Se sent fora del món. Habitant il·lícitament un temps que ja no és el seu, mirant la vida des de darrere d’un vidre, amb una permanent sensació d’estranyament.

Ho atribueix al seu darrer viatge en avió, que li va deixar seqüeles –per ara– permanents. El dòcil serpentejar dels passatgers a través del duty free d’obligat compliment, els turistes ajaguts en terra o grufant les maletes impúdicament badades als ulls de tothom, els infants fora de control a cada racó de la terminal, les inquietants màquines de reconeixement facial, aquell eloqüent cartell: “Drinking ‘your own’ alcohol is prohibited on board”... Dins el trasbals general, el control de seguretat li va semblar un oasi d’ordre i sentit comú.

Pensa que ho ha de superar. Per això vol distreure’s i recobrar la sintonia amb el món exterior. Abans de res, però, ha de passar pel banc. Mala elecció.

Primer dubta. D’un temps ençà, els bancs li semblen bars; i els bars, bancs. I uns i altres li dediquen el mateix exquisit mal tracte; però no: és la seva sucursal habitual, ara remasteritzada per donar-li millor servei (sic). Encara vacil·lant, travessa la moqueta entre llums blavosos i cadiram de disseny. L’al·lota que l’atén és simpatiquíssima: “No, quin greu em sap, no ho sabia? Ja no hi ha personal per atendre els usuaris”. “I vostè?”. “Bé, jo només som ATTD, assessora temporal per a la transició digital”. “O sigui, que l’han contractada per no haver de contractar ningú més, mai més. És això?”. És graciosa quan pipelleja: “Sí, veurà, totes les altres gestions es fan mecànicament. Aquesta oficina no opera en efectiu”.

“Mai?”. “No”. “I treure doblers?”. “Per la màquina”. “I ingressar-ne?”. “Per la màquina”. I els rebuts?”.  “Per la màquina, també”. “I una transferència?”. Amb condescendència: “Ah, això és online”. “I si és una persona major o no es pot connectar?”. L’atabalament fa que, per primera vegada, l’hostessa deixi de semblar un holograma. Però té bons reflexos: “En aquest cas, haurà de dirigir-se a una oficina convencional. En queda alguna encara”.

No hi insisteix. O sigui, desisteix. Pensa en la veïnada pensionista i amb les dificultats per entendre les noves instruccions d’Hisenda sobre el pagament de la contribució. “Conforma’t”, pensa, “Ella sí que es deu sentir fora del món”. Surt al carrer.

Totes les botigues obertes en diumenge. Les voreres vessen. Els mostradors, atapeïts; les papereres, estibades; la voravia, brutíssima; els nins, sadolls; els pares, tips. On posen tot això que compren? On ho tiren? Quan? Abans d’una setmana? Demà mateix?

Ha d'admetre la ultraeficiència humana en matèria d'autoimmolació. Si no s’hi afanya, el canvi climàtic no hi serà a temps. Vaja, la passejada no està funcionant com esperava. S’ha de calmar.

Esquiva hàbilment dos captaires i un repartidor de Glovo. Què cobra a final de mes? Està donat d’alta? Qui comana menjar a aquestes hores? Un pare Noel desnerit el mira des d’una cantonada. Li recorda els sopars i les festes de dia 24. Ara el Nadal és només un dia de ressaca i la Segona Festa, la seva preferida, ja no és res. Molts ni deuen saber per què aquest dia no han d’anar a la feina.

Passa pel súper a fer uns encàrrecs. Un estand li resulta especialment inquietant: “Pañales para mascotas”. O això que diuen que a Son Llàtzer hi deixaran entrar els cans dels pacients a l’UCI. Ai, Senyor, si ho hagués vist el padrí...

El capet li torna al traumàtic vol d’avió. L’horroritza el record d’una passatgera rossa  pujant a l’avió amb un ca en braços. Un cocker marronet amb collar de lluentons, que les hostesses trobaren “un cielo” i li assegueren al seient de devora, des d’on, amb desconfiança, s’ensumaren mútuament durant tot el trajecte.

Recorda la veu del sobrecàrrec del vol repetint una i altra vegada que estiguessin asseguts i no es desfermassin els cinturons. El sent, desesperat, dirigint-se a una família concreta i explicant que si la seva filla no s’asseu i es ferma no partiran. La nina, evidentment, està fora de control.

I el seu esperit, des de fa temps, fora del món.

 

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF