Publicitat
Publicitat

ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT

Emile Ajar

Què em passa amb els autors francesos del segle XX, que gairebé tots m’apassionen? Escriuen com si parlessin amb mi, com si m’ho contessin a cau d’orella. Fent ús de les paraules justes. De manera col·loquial i desenfadada. Molt propers. Bons amics i bona gent. Molt diferents dels autors francesos del segle XIX, tan detallistes i ampul·losos, tan manieristes. I això que eren escriptors excel·lentíssims.

He de dir de seguida que Emile Ajar és un pseudònim de Romain Gary, i que cap dels dos va néixer a França. Així que no era francès de naixement, però sí de llengua, cultura i ànima. I encara he d’afegir que tant Emile Ajar com Romain Gary eren, en realitat, Paul Pavlovitch, o Roman Kacew, nascut a Vilnius (Lituània) el 1914. Una gran novel·la humana la d’aquest autor.

Bé, el cert és que jo sempre l’he conegut com a Emile Ajar, i així l’anomeno sempre que penso en ell.

Feia poc que havia nascut la meva filla petita, Eva Maria, i jo estava al costat del seu bres llegint 'La vie devant soi', d’un tal Emile Ajar, que acabava de guanyar el prestigiós premi Gongourt de les lletres franceses. Aquesta novel·la era un d’aquells llibres que ens fan perdre la noció d’on ens trobem. Però jo em trobava, aquell estiu de 1976, a la nostra flamant i modesta casa del Port d’Alcúdia. Aquestes dates i aquests detalls es queden clavats a la memòria: tant per la meva filla d’un any com per Madame Rosa, la potent i generosa protagonista d’aquella història inoblidable. De seguida vaig quedar corprès del contingut i de l’estil que tenia entre les mans, la llengua i el cervell: 'La vida al davant'.

És fàcil de suposar. Un cop acabada la lectura vaig voler saber més coses d’aquell fins aleshores desconegut Emile Ajar. Amb els anys he arribat a saber tant d’aquest francès d’arrels jueves com gairebé de mi mateix. Amb el nom de Romain Gary tenia altres històries publicades. Fins i tot, amb aquell nom, havia aconseguit guanyar uns anys abans el mateix premi Gongourt amb una novel·la preciosament romàntica: 'Les arrels del Cel'. Així que Emile Ajar era Romain Gary! No m’ho podia creure! De fet era l’únic, i encara ara ho és, que ha estat capaç de guanyar dos cops el Gongourt amb dues novel·les peculiarment distintives i dos noms diferents!

La vida en general, com la de madame Rosa i tots els seus fills acollits en un miserable racó pudent de París, fa moltes voltes. Vaig saber que Romain Gary (Emile Ajar) es trobava a Mallorca, o que hi havia estat feia poc. Concretament a l’altra punta de l’illa, al Port d’Andratx. Estava casat amb l’actriu nord-americana Jean Seberg, amb qui passava llargues temporades a casa nostra. Tot concordava perquè sorgís l’empatia entre nosaltres.

Aviat vaig saber que, amb la signatura famosa d’Emile Ajar, el 1974 havia publicat una breu novel·la brillant: 'Gros-Calin', publicada en castellà per Plaza & Janés. Gros-Calin era el nom d’una gran serp pitó que el protagonista tenia a casa seva. La problemàtica convivència amb el rèptil és tot l’argument de la història, però que el geni d’Emile Ajar converteix en una joia literària del tot comparable amb 'La vida al davant' que jo havia llegit feia poc. El tresor que jo havia trobat, es digués com es digués, Emile Ajar o Romain Gary, era d’un valor extraordinari. A partir d’aquell moment seria per a mi un far que m’il·luminaria i m’inspiraria. Això sí que era tenir sort a la vida!

Anys després, quan Jean Seberg, després d’una llarga malaltia mental durant la qual Romain Gary no la deixà mai abandonada, havia mort, i el mateix Emile Ajar-Romain Gary havia acabat amb la seva vida en un apartament de París, es va publicar un llibre autobiogràfic en què feia un homenatge d’amor i d’amistat a la condició humana i un cant de profund afecte a la seva mare. Es titulava 'La promesa de l’alba' i jo l’havia de llegir amb urgència, cosa que vaig fer de seguida. Tot allò que sospitava de Gary-Ajar quedava confirmat: havia estat, a pesar de la seva vida presumptament dissipada, un personatge digne del gènere humà: un gran lluitador pel bo i millor, tant en la seva faceta d’estudiant, de soldat, de pilot, d’activista, de marit, d’amant de les lletres i les arts, d’escriptor brillant i de fill exemplar. En aquesta semiautobiografia va escriure que “al costat de les aberracions intel·lectuals, científiques i ideològiques del nostre segle, totes les aberracions de la sexualitat desperten en el meu cor les disculpes més tendres. Una al·lota que cobra per obrir les cames al poble em sembla una germaneta de la caritat”. Tot plegat perquè havia parlat de la seva mare amb una tendresa infinita. La seva mare, diu, era filla d’un rellotger jueu de l’estepa russa. Molt guapa. Havia abandonat la família a setze anys i s’havia casat i divorciat, i s’havia tornat a casar i divorciar. “Era una galta contra la meva, una veu melodiosa que mormolava, parlava, cantava, reia; un riure despreocupat, de sorprenent alegria, que des d’aleshores n’estic a l’aguait, espero i busco debades al meu voltant...”. Abans havia dit que amb l’amor matern la vida et fa a l’alba una promesa que mai podrà complir: “Sempre tornem a cridar sobre la tomba de la mare com un gos abandonat”.

Allò que m’acabà de colpejar de la literatura d’Emile Ajar per a la meva causa com a lector va ser descobrir el que jo compartia amb aquell esplèndid i admirable escriptor francès: el sentit de l’humor. Escriu Romain Gary d’ell mateix: “L’humor, aquesta forma hàbil i totalment satisfactòria de desactivar la realitat en el moment precís en el qual és a punt de caure sobre nosaltres. Al llarg del meu camí, l’humor ha estat per a mi una fraternal companyia; li dec els meus únics instants d’autèntic triomf sobre l’adversitat. L’humor és una declaració de dignitat, una afirmació de la superioritat de l’home sobre tot el que succeeix”.

Què més puc dir sobre Romain Gary, sobre Emile Ajar?

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF