28M, eleccions a la vista
Bona part de les anàlisis i enquestes publicades fins a l’inici de la campanya subratllen que en aquestes eleccions tot està molt obert, i que tant si guanya el bloc de dretes com el d’esquerres, només podran governar si arriben a acords al si de cadascun dels blocs. A les campanyes es diuen moltes coses, que miraré d’analitzar aquí a partir dels lemes i consignes dels diferents partits.
Pel que fa al bloc de dretes, el denominador comú és el catastrofisme en relació amb el pacte progressista que duu vuit anys governant. El PP troba que “el canvi és ara”, però això no quadra amb el bon clima entre les forces vives que històricament han sustentat la dreta: ASAJA, hotelers, etc. i les institucions “socialcomunistes i indepes”. Prohens mira de presentar-se com una Ayuso a la balear, cosa que no acab de tenir clar si li fa més mal que bé. Sobretot perquè només serveix per descentrar un PP que a estones no sembla que competeixi amb els qui ara governen, sinó amb el seu flanc dret. Les propostes econòmiques, que en algun moment semblava que havien d’ocupar el primer lloc del discurs del partit que, de fet, va començar la campanya amb una (re)calculadora d’imposts, han quedat tapades pels nervis de Gènova i l’obscè comodí del terrorisme d’ETA.
L'extrema dreta del tàndem Campos-Coll és coherent amb el plantejament d’un país que vol destruir la democràcia. És "es colmo” que l’únic partit que parla de cures, en el seu lema, sigui els de VOX: “Cuida X, cuida lo tuyo”. S’han apropiat d’un dels principis del feminisme –que no ha entrat en la provocació–, per resignificar-lo en clau pròpia: en realitat, és un combo de “primer els nostres” i “més seguretat”. El futur de la ultradreta dependrà, bàsicament, de la pujada del PP. Això sí: tot i que es necessiten mútuament per governar, no hi ha brou perquè els dos pugin alhora de forma significativa.
El que resta d’aquest bloc, Ciudadanos i El Pi, fan el que poden, però potser no serà suficient… El primer, en tant que franquícia, és víctima de la deriva del vaixell fantasma en què s’ha convertit el partit que volia regenerar la política espanyola. El “Libérate” del partit, que la candidata Guasp sol completar el lema amb un “del pacto de retroceso”, no basta per tapar l’aval a José Ramón Bauzá, l’expresident i, malgrat tot, eurodiputat. El Pi ho té francament difícil: les divisions li estan passant factura, cosa que es percep en múltiples candidatures municipals que divergeixen allà on abans hi havia convergència. El màrqueting aperturista del “persones com tu” contrasta amb la realitat d’un partit a al defensiva, amb alguns dels seus referents fundacionals demanant el vot per altres. Amb Cs i El Pi, allò que realment comptarà és el repartiment de restes en forma d’escons de les forces més votades, la nit del 28M.
Pel que fa a les esquerres, tothom sembla coincidir que tot i una renouera precampanya on tothom marcava posicions, ara hi ha una mena de pacte de no agressió basat en la pura necessitat d’enteniment. Els socialistes conviden a votar “allò que penses”, lema que recorda molt el “pensa diferent” dels ecosobiranistes de fa uns anys, però en realitat l’aposta és pel valor més sòlid que tenen, Francina Armengol, amb el do de l’omnipresència i un alt nivell de coneixement entre el conjunt de l’electorat.
Finalment, MÉS i Podem dediquen massa temps, al meu parer, a criticar els socialistes; temps perdut, al cap i a la fi, per parlar de les idees pròpies i no esdevenir subsidiaris del PSIB. Els primers, tot i oferir “més que paraules” han moderat el discurs pel que fa als pactes de govern –a Mallorca no es pot fer el mateix discurs que els cosins menorquins, que actuen a la seva conveniència–, sabedors que ni poden deixar governar els actuals socis en solitari ni es poden quedar a l’oposició amb les dretes, perquè esdevindrien encara més subsidiaris. Les campanyes no són el millor moment per recuperar el pols amb els moviments socials, els ecologistes, els i les docents compromesos… Però al cap i a la fi aquest va ser l’element estratègic (i diferenciat) d’anteriors victòries dels ecosobiranistes, més que espúries qüestions de màrqueting electoral. Podem ha perdut l’empenta dels inicis, i el discurs central d’un Pablo Iglesias gairebé obsessionat amb múltiples fronts de traïció (imaginaris o no) no ajuda a reconnectar amb una indignació social que segueix latent, però que gairebé tots els partits –llevat de l’extrema dreta, que la transforma en odi– han renunciat a representar. Veurem si la “valentia” i el “més que paraules” suma, i es tradueix en acords de governabilitat més ambiciosos
La nit del 28M serà entretinguda. Potser no s’esperen grans sorpreses, més enllà de les òbvies tendències assenyalades per la majoria d’enquestes. En tot cas, no contribuïm a la incertesa, i votem pensant en tots aquells que se la varen jugar perquè podem fer-ho… Votem cansats, contentes, emprenyades, esperançats, crítics o complaents, però votem.
