23-J: la hipòtesi del bipartidisme
1. Sembla que les eleccions municipals les carrega el diable. El dia 14 d'abril de 1931, uns comicis d'aquesta mena van derrocar la monarquia encarnada per Alfons XIII. El dia 28 de maig de 2023, unes altres eleccions municipals han dinamitat el govern PSOE-Podem. La comparació pot semblar forçada o exagerada, però cal tenir present que un futur govern PP-Vox s'assemblaria molt a un canvi de règim, en la mesura que, molt probablement, faria una lectura de la Constitució al límit del seu contingut, sobretot en temes com l'estat de les autonomies. Ara mateix cap enquesta atorga majoria absoluta al partit de Feijóo; el tàndem seria, doncs, gairebé inevitable.
2. És possible que si un votant conservador llegís l'anterior punt, repliqués que qui ha llegit la Constitució fregant els seus marges, o fins i tot ultrapassant-los, ha estat el govern de Sánchez en relació a la pràctica totalitat de mesures legislatives auspiciades per Podem. De fet, les descomunals errades protagonitzades per Irene Montero i altres membres del seu partit són les que previsiblement han precipitat aquest nou escenari d'una manera tan brusca. Agradi o deixi d'agradar, Pedro Sánchez no ha fet cap espifiada comparable a la de la llei que ha rebaixat la condemna de 721 delinqüents sexuals i n'ha excarcerat 74. Però el president del govern és ell, òbviament.
3. Tot apunta que, tant a Espanya com a Catalunya, el bipartidisme pot tornar a ser vist com un mal menor, o fins i tot, proactivament, com una aspiració política. La pràctica totalitat de les disfuncions de l'actual govern Sánchez han derivat dels conflictes interns entre un programa socialdemòcrata i un d'extrema esquerra. Simètricament, a les comunitats autònomes on la dreta del PP governa amb un tipus o altre de relació amb l'extrema dreta de Vox ha passat el mateix. La rapidíssima convocatòria d'eleccions generals feta per Pedro Sánchez obeeix precisament a aquesta lògica, que per descomptat comparteix amb Feijóo: o ens voteu a nosaltres o continuarà la gresca. Heus aquí un inesperat win-win PSOE-PP (però també, de retruc, i en un sentit molt diferent, Junts-PSC).
4. És molt probable que l'endemà del proper 23 de juliol, la petita i un punt caòtica constel·lació de formacions entorn de Podem obtinguin una representació parlamentària purament testimonial, i que Ciutadans desaparegui del mapa polític d'una manera ja definitiva. Tampoc seria cap sorpresa que la CUP i altres partits passessin a ser extraparlamentaris. Partint d'aquesta mateixa hipòtesi –és a dir, d'una aspiració ciutadana borrosa però més o menys compartida pel retorn al bipartidisme– hom pot pensar que Vox perdrà diputats, però s'estabilitzarà com a tercera força a Espanya. Voldria subratllar que no estic fent cap predicció, sinó desenvolupant un exercici de prospectiva a partir d'una hipòtesi molt concreta. De bola de vidre no en tinc.
5. Però, com ja vaig provar d'explicar fa uns mesos, el veritable problema de fons per a Espanya era, continua sent i serà, principalment, Catalunya. I a l'inrevés, esclar... La política espanyola està condicionada per les aspiracions nacionals d'una part significativa dels votants catalans. Per la seva banda, la política catalana està marcada per la negativa absoluta a superar el marc autonòmic. Entre la frivolitat d'afirmar que la independència és impossible i la frivolitat d'assegurar que es pot dur a terme en un tres i no res, hi ha un espai inhòspit, de recorregut polític incert, difícil, i que proporcionaria pocs rèdits electorals a curt termini. Crec que cap dels partits actuals pot transitar-lo, en part per manca d'un lideratge plausible.
6. El problema no només és el lideratge, òbviament... En aquestes eleccions municipals l'abstenció ha superat el 50% en moltes ciutats grans, com ara Girona, Lleida o Tarragona. La desmotivació és evident: l'expliquen els mateixos percentatges. El desànim –que és diferent de la desmotivació– és més difícil de quantificar, però em sembla que existeix. Com neutralitzar-la? Això em torna a portar a la hipòtesi inicial, la de l'aparent atracció pel bipartidisme tant a Catalunya com a Espanya. Amb l'aigua pels genolls, ens podem permetre el luxe de xipollejar despreocupadament. Amb l'aigua al coll, no. La jugada de Pedro Sánchez es basa en aquest vell principi de psicologia recreativa: quan només hi ha caixa o faixa, vostè sabrà el que fa. Aquesta és la lògica que molt probablement portarà a l'abocador de la història determinades formacions que avui ja no són percebudes com una solució, sinó com un problema.
