09/06/2023

23-J: aturar l'extrema dreta

4 min
Santiago Abascal en una roda de premsa el 29 de maig.

Va haver de ser un bon dispositiu policial el que va impedir l’enfrontament directe de dues manifestacions de signe contrari en l’inici de la campanya electoral de les municipals a la capital catalana. Si haguessin desbordat el cordó policial, les imatges que haurien il·lustrat tota la campanya electoral de Barcelona, i per extensió de Catalunya, haurien estat de violència, baralles i cares ensangonades, contenidors cremats i barricades en un dels barris benestants. Aquesta manifestació, suposadament contra els habitatges okupats, estava convocada per Vox i Ciutadans i he de pensar –per la interpretació que en va fer després el seu candidat– que el PP hi va veure l'oportunitat de dotar-se de munició dialèctica incendiària per a tota la campanya.

L'empresa que han creat uns quants mercenaris no és la causa sinó una de les conseqüències de greus problemes com l’accés a l’habitatge, la inoperància de les administracions que es reparteixen culpabilitats i un discurs exaltat i xenòfob dels grups d’extrema dreta. El dia que la justícia va fer la seva feina, la campanya ja estava a les darreries, així que Vox i Cs ja no es van concentrar a la porta de la Ciutat de la Justícia.

En les democràcies parlamentàries d'Europa hi ha diversos grups ultres que fan servir la mateixa tàctica: creen desassossec i, una vegada han escampat el discurs del "res no funciona", treuen pit i musculatura per intentar fer-nos creure que ells són la solució. Acusen fins a l’insult els poders públics, però també els periodistes que intenten informar de la seva actuació de manera lliure, i en general tot el “sistema”, situant-se aparentment al seu defora quan el que persegueixen és una presència cada vegada més gran a les institucions. Emocions sense reflexió, sentiment nostàlgic de solucions d’un passat que reescriuen, cerca d’una glòria perduda. Aquests són els trets comuns que cada grup d’extrema dreta adapta a les singularitats del lloc.

Per fer el discurs del "tot és un desastre", l’existència d’una banda terrorista com ETA anava molt bé a l’ala més dretana del PP. Mentre va estar activa va crear un gran desassossec en la vida política, en els funcionaris de la seguretat, i sobre bona part de la població, especialment al País Basc, a la ciutat de Madrid i a Catalunya. Cal saber, però, que molt abans de conèixer la composició de les llistes d'EH Bildu, Miguel Ángel Rodríguez, portaveu del primer govern Aznar i ara assessor de la presidència de la Comunitat de Madrid, havia acceptat tancar la llista del PP a la ciutat de Durango, i la mateixa Díaz Ayuso havia acceptat tancar la de la ciutat de Bilbao. El Partit Popular havia decidit reobrir ferides al País Basc. Cal dir que la decisió d'EH Bildu d’incorporar condemnats va revifar molt aquesta decisió, i que els mateixos candidats van adonar-se de l’errada i van rectificar. Però ja era tard. Havien despertat el tigre que durant molts anys va ser el terrorisme. El gran error de Bildu va permetre al PP parlar d’il·legalització de partits amb presència institucional i la fantasmagòrica aparició de José María Aznar assenyalant els que volen destruir Espanya: "socialistas radicalizados con comunistas, separatistas, antiguos terroristas".

Un cop d'ull a les formacions que es coordinen i participen de les convencions de Vox (Chega, Alternativa per Alemanya, Partit de la Llibertat austríac, Nova Aliança Flamenca, Solució Grega, Partit dels Finlandesos, Reagrupament Nacional francès, Germans d'Itàlia, Partit del Progrés noruec...) fa evident que tenen tàctiques similars: negacionisme climàtic, canalització del malestar cap als governants amb discursos fins i tot antisistema, nativisme, rebuig dels anomenats nous drets (homosexualitat, feminisme, immigració, diversitat religiosa), i mentides, moltes mentides. Tots fan ostentació de simbologia del passat, disfressen el seu nacionalisme d'un patriotisme tronat i perillós, són antiglobalistes i només accepten la família tradicional. Tota la diversitat que en les darreres dècades ha obtingut reconeixement, o les llibertats individuals que s'han traslladat a les lleis, són presentades com a degeneracions i llibertinatges. Les lleis avançades que parlen d’eutanàsia, canvi de sexe o transició a l’economia circular són considerades depravacions i concessions malaltisses a minories radicals. Aquests partits van ampliant la seva presència a les institucions democràtiques aprofitant el respecte a la diversitat que hem de mostrar els demòcrates. I tots tenen les mateixes propostes: fora immigració, seguretat al preu que sigui, política exterior de suport a líders autàrquics com ara Putin, i assistencialisme nativista. Per als seus militants, Angela Merkel va ser una radical destructora de la superioritat blanca i culpable de la islamització d’Europa pel seu comportament amb els refugiats de la guerra de Síria.

Rebentar la campanya a Barcelona o al País Basc hauria estat una manera d’il·lustrar la debilitat que atribueixen als poders públics. Però no ens equivoquem, els seus objectius són molt més ambiciosos. Tenen posada la mirada en els governs d’Espanya i França (ja han aconseguit el d’Itàlia) i en les eleccions europees que s'han de celebrar d’aquí un any i que volen fer servir per trencar el suport unitari a Ucraïna.

Segons Enzo Traverso, el populisme no és una ideologia sinó una metodologia, una retòrica que exalta virtuts suposadament naturals del poble per mobilitzar les masses contra els actuals partits de govern i substituir-los per dur a terme una gran contrareforma. A Vox no li ha anat malament aquesta estratègia. A Catalunya ha obtingut 124 regidors, tots en grans corporacions municipals que representen el 65% de la població, i en cadascuna d’aquestes localitats té ara mateix altaveus i amplificadors dels seus propòsits.

M’agradaria poder dir que el futur no pot ser dirigit pels que estan atrapats en el passat, però la seva capacitat d’influència ha crescut i caldrà explicar que la solució és més democràcia, no menys. L’antídot contra l'extrema dreta no és una cuirassa contra la por. L’antídot són solucions als greus problemes de desigualtat i injustícia que empenyen els votants a buscar recers que els semblen nous.

stats