2026, l’any que ens farem asturians
Ja fa alguns estius que els asturians noten una major afluència de turistes domèstics –turistes espanyols– a la seva afortunada geografia de platges cantàbriques i serralades verdes. Es tracta, com és de suposar, de turistes climàtics, que fugen de les insuportables calorades que el canvi climàtic ha insuflat a la costa mediterrània durant els mesos d'estiu, i cerquen indrets on faci més bon estar. Me'n va parlar l'escriptor Xuan Bello la darrera vegada que el vaig veure, l'estiu del 2024; ell va morir durant l'estiu d'aquest 2025 tan dur i ara ja extingit. Bello passava pena pels madrilenys (“ja ens han enroscat un AVE de Madrid fins a Uviéu; estam ben cuits”, reflexionava empipat, però no resignat, perquè Xuan Bello no era una persona que es resignàs). El seu recel tenia fonaments, perquè la idea lamentable de convertir Astúries en la nova playa de Madrid, prenent el relleu del País Valencià, efectivament existeix de fa temps.
Però hi havia una altra allau d'externs amb qui els asturians no comptaven, i aquesta allau és de mallorquins. A més, ni els mallorquins ni els madrilenys no es conformen de passar uns dies de vacances a la terra i la platja asturiana: també hi compren cases. Només l'any 2024, 325 habitatges asturians foren adquirits per mallorquins, només per darrere dels madrilenys en el rànquing de compradors forans. És una xifra modesta, en comparació amb les poblacions mallorquines en què el 50% d'habitatge ja és propietat d'estrangers. Però són fenòmens que evidentment van plegats. Com se sol dir, es comença pel començament.
Els mallorquins que compren cases, pisos i apartaments a Astúries hi cerquen un clima benigne, plujós en comparació a allò que estam acostumats aquí, però tanmateix més amable que la terra socarrada pel sol i arrasada pel turisme massiu en què s'ha convertit Mallorca als estius. Però sobretot hi cerquen una altra cosa: habitatges a preus que encara es poden permetre. Per fer-ne què? Dues coses: o bé usar-les com a segona residència (i això vol dir, en la gran majoria de casos, habitatges tancats tot l'any, excepte els períodes de vacances), o bé especular-hi (tornar-les a vendre per un preu superior al que es va pagar, o dedicar-les a lloguer vacacional), amb la consegüent inflació del mercat de l'habitatge, que tendeix a encarir-se –com bé sabem– en progressió geomètrica.
És a dir, els mallorquins fan córrer el cop. Van a una altra terra, a un altre país, a continuar fent-hi el que ja han fet a Mallorca (i ja no poden fer, perquè ho han venut tot a inversors estrangers i fons voltor). Mallorquins dedicats a fer de petits voltors dels Pics d'Europa i dels quatre-cents quilòmetres de la costa asturiana.
És difícil imaginar un desenllaç més lamentable, i a la vegada més encertat, per a una gent que tota la vida ha bravejat d'anar vius. Els mallorquins no tan sols han destruït i han perdut quasi per complet el control sobre el propi territori, no tan sols tenen un govern que legisla per acabar de sucar el que encara se'n pugui treure de tot plegat: és que, a més, els mallorquins estan disposats a exportar la seva cobdícia a altres indrets. Alguns dels compradors d'habitatges a Astúries ha argumentat que “a les Balears s'ha tornat molt difícil viure-hi”. Es veu que viure a les Balears ha tornat difícil com per mala sort, qui sap per què. Aquest cinisme, aquesta inconseqüència, no són certament el que ens convé. Però sí el que amb tota seguretat ens espera aquest 2026, i gosaria profetitzar que el 2027 també.
