Dues banderes ens agermanen / És que estem en campanya

Dues banderes ens agermanen

A Granada, quan es va acabar l’últim partit de Lliga, vam veure com es repartien samarretes entre els jugadors del Barça amb un lema molt ben trobat: “S’ha demostrat”. Una frase de l’himne de l’Espinàs que era la resposta als dubtes, propis i induïts, que hi havia sobre el rendiment de l’equip. Al Calderón, diumenge, si el Barça aconsegueix guanyar la Copa, la samarreta per a l’ocasió hauria de portar una altra part del Cant: “Una bandera ens agermana”. Més ben dit, dues. L’intent de prohibir i reprimir les estelades al Calderón, com si en algun lloc constés que és una bandera prohibida o inconstitucional, ha tingut un lògic efecte bumerang. Fins i tot els socis del Barça que no són independentistes s’han ofès per la mesura d’un govern, teòricament democràtic, que graó a graó ha passat de la llei mordassa a ensenyar els seus tics dictatorials sense complexos.

Han confós la majoria absoluta -ni que sigui en funcions- amb els perillosos deliris de fa quaranta anys. Esclar que Concepción Dancausa, delegada del govern a Madrid, és filla de Fernando Dancausa, promotor de la Fundación Francisco Franco, i ja se sap que els testos s’assemblen a les olles. Amb aquests precedents i el seu hooliganisme polític -potser per fer mèrits dins del PP-, és evident que el Barça els fa sortir de polleguera. No se li perdona que la Via Catalana entrés dins del Camp Nou, que el Concert per la Llibertat es fes a l’estadi, no s’empassen els crits d’independència del minut 17.14 i, sobretot, hi ha dues coses que no suporten: les repetides xiulades a l’himne i al rei. Si no volien caldo, diumenge a dos quarts de deu en tornaran a tenir tres tasses. Aquest brou, però, l’han cuinat ells.

És que estem en campanya

És molt d’en Rajoy això de posar el cap sota la manta per no voler mirar el que no li agrada veure. Ho deia ahir a TV3 l’admirada Carme Colomina: “Si no es veu, no existeix”. Aquesta sembla una màxima d’aquest Partit Popular que s’amaga, tanca els ulls i creua els dits esperant que el temps -qui dia passa, legislatura empeny- arregli el problema tot sol. Amb Catalunya ho han negat tot fins que els fets (manifestació, consulta o nits electorals) sovint els passen per sobre, i aleshores han de reaccionar amb l’única i pobra manera que tenen de fer-ho: córrer a xivar-se a la justícia. Així va passar amb el 9-N i així torna a passar ara. Sento un munt d’analistes que expliquen aquest episodi de les estelades dient, amb la comprensió de qui ha vist moltes sèries sobre la Casa Blanca: “És que estem en campanya”. I què? Si entre uns i altres sempre estem en campanya electoral.

Si aquí no hi ha partit que no miri més enllà dels seus escons. Si quan Esperanza Aguirre deia de prohibir la final entre l’Athletic i el Barça ja buscava el seu rèdit a les urnes. Si ara, de nou, la polèmica s’ha creat interessadament. El PP, defecant sobre l’estelada, busca vots a Espanya. I els trobarà. Però, a més a més, aquest atemptat a la llibertat d’expressió arriba el dia -no és innocent ni casual- que Europa li diu a Rajoy que ha de retallar 8.000 milions d’euros més i que li posa una multa de 2.000 milions per no haver fet els deures. Un atac a la línia de flotació d’algú que es penjava medalles d’haver tret Espanya de la crisi, de ser un bon gestor de l’austeritat i de ser el líder de la recuperació. Si alguna medalla d’or es pot penjar és la de la irresponsabilitat, per no parlar de la competició dels pocavergonyes.