8/6: La Maria Antònia i la fàbrica de lectors

AL FINAL DEL FRANQUISME, Joaquim Molas escrivia que la cultura catalana tenia un cap molt gros i un cos molt petit. La guerra, l’exili, la dictadura, no havien aconseguit acabar amb una tradició de creació de gran nivell. En ple franquisme s’escriuen obres extraordinàries en català. Però el franquisme havia fet molt mal a la cultura catalana en un altre flanc: s’havia carregat la base de públic lector que s’havia pogut formar en temps de la República. Sense mitjans de comunicació de masses, sense indústries culturals potents, tenia el cap gros d’una gran alta cultura i el cos petit d’una escassa cultura de consum massiu, no barallada amb la qualitat. La Maria Antònia Oliver, al costat d’en Jaume Fuster, és el símbol i l’avantguarda d’una generació que es va fixar l’objectiu titànic de tornar a crear un públic per a la cultura catalana. Per això van conrear els gèneres populars, la novel·la negra, la ficció màgica... L’objectiu era donar gruix humà a una cultura escapçada. La Maria Antònia mereix el Premi d’Honor per moltíssimes coses. Aquesta no és la més petita: capdavantera d’una generació que va picar pedra i de vegades va sacrificar somnis per crear la base de tota literatura (i tota cultura): els lectors.