Natura
Misc 12/08/2022

Quan vagis al bosc, aprèn a reconèixer les plantes que t'envolten

Aprofita les sortides a espais naturals per identificar les espècies mediterrànies i els seus secrets

6 min
El margalló és l'única palmera autòctona d'Europa i és pròpia dels Països Catalans.

BarcelonaLes excursions en plena natura són una de les activitats més agraïdes que es poden fer a l'estiu. El gaudi dels espais naturals té moltes possibilitats, i una d'elles és l'observació de l'entorn per conèixer-lo i sentir que també en formem part. Els paisatges mediterranis ens són del tot familiars, però la flora que ens envolta amaga molts secrets i, massa sovint, no sabem reconèixer-la malgrat tenir-la ben a prop. Quina és la planta més comuna a les nostres latituds? Com es diu l'arbust més present en els nostres matollars? Quines característiques ha desplegat la flora per adaptar-se a un clima sec i amb alt risc d'incendi com el nostre? Tot això es pot descobrir amb senzilles sortides a qualsevol espai natural al nostre abast, en escapades en família, amb amics o en parella.

Fulles petites i dures per adaptar-se al clima

Sílvia Busoms, doctora en biologia vegetal i professora de la Unitat de Fisiologia Vegetal de la UAB, explica que, en general, les plantes presents al clima mediterrani tenen "fulles petites, gruixudes, sovint amb pèls o inclús espines, per evitar la transpiració". A més, les flors solen ser petites i poc vistoses, i moltes són aromàtiques. També moltes són crasses o suculentes, molt tolerants a la sequera i a la salinitat, i fins i tot hi ha plantes piròfiles, "que són capaces de sobreviure, rebrotar o propagar-se després d'un incendi", com les sureres, el llentiscle o el pi blanc. Per la seva banda, Sandra Saura, investigadora del CREAF i de l'Àrea d'Ecologia de la UAB, també assenyala que les fulles de les plantes del Mediterrani solen ser "planes i dures com el cuir", amb diverses estratègies per adaptar-se al clima i retenir l'aigua, com el recobriment amb ceres.

Una pineda als peus de Montserrat.

Del cap de Creus al delta de l'Ebre

Exceptuant les parts més elevades dels Pirineus, tot Catalunya està influenciat pel clima mediterrani i, per tant, s'hi troba aquesta flora, també present a Itàlia, Grècia, el nord de l'Àfrica i qualsevol regió tocada per les aigües del Mediterrani. A casa nostra, les àrees més destacades són les del litoral i el prelitoral, tot i que a l’interior també hi ha una gran varietat de flora mediterrània continental. Per a Busoms, les zones més destacades de presència de la flora mediterrània són el cap de Creus, les zones dunars, les Gavarres, el Montnegre, la serra de Marina, Montserrat, el Montsant i el delta de l'Ebre. Saura especifica que, tanmateix, “no cal anar a un parc natural per veure flora mediterrània, ja que es pot trobar a vora de casa, entre vores de camins, bosquets i matollars pròxims, com l'esbarzer o el romaní".

Al cap de Creus s'hi concentra una gran varietat de flora mediterrània.
El delta de l'Ebre també és un paratge ric en flora i fauna.

Les plantes 'hit' del clima mediterrani

El clima mediterrani té centenars d'espècies, però n'hi ha algunes que són molt comunes i que cal dominar si es té l'aspiració de convertir-se en un expert pel que fa als arbres, arbustos i herbàcies que ens envolten. La llista dels hits vegetals està integrada, com a arbres, pel pi blanc, el pi pinyer, la surera, l'arboç, l'ullastre (l'olivera silvestre) i el garrofer. Els arbustos més representatius a casa nostra són el garric, el margalló, el ginebró, el romaní, el bruc, el llentiscle i l'argelaga. I les herbàcies més freqüents són la farigola, el fenàs, l'esparreguera, l'arítjol, la ruda i el fonoll. Amb aquests bàsics, ja ens podem considerar uns coneixedors de mínims de la flora de casa nostra.

Flor de bruc, un matoll molt resistent a la sequera i al foc.

Com descobrir les espècies: qui és qui?

Per diferenciar totes aquestes espècies dels nostres paisatges, cal atansar-se a les seves fulles, flors i fruits i, amb paciència, observar les formes i sinuositats que tenen per treure'n l'entrellat. Segons expliquen les expertes, entre els arbres més abundants hi ha el pi blanc, que es diferencia dels altres pins per la seva escorça cendrosa, les acícules (fulles en forma d'agulla agrupades en parells) i pinyes de mida mitjana. També hi ha l'arboç, un arbre petit, amb branquillons vermells (els joves) i fulles lluents i de marge serrat que té flors blanques i fruits vermells, carnosos i amb granets. A més, destaca l'alzina, un arbre gran que produeix fruits de pell dura (els aglans) i té fulles planes, dures i dentades, sempre verdes amb un revers envellutat i blanquinós. Entre els arbustos habituals, els reis del Mediterrani són el garric, de fulles dures i petites, sense pèl, amb dents en punxa de color verd brillant i un aglà bastant gran amb cúpula punxosa; el llentiscle, amb tiges llenyoses, fulles verd fosc, flors vermelloses i fruits rodons, vermells o negres i també en forma de raïm, l'aladern, de fulla dentada amb una vora translúcida, i el romaní, llenyós, amb fulles primes i dures i flors petites, blanques o liles.

Un exemplar d’alzina a Collserola.

Què no és mediterrani i ho sembla

A l'altre extrem, molts cops estem acostumats a la presència de certes plantes en el nostre paisatge que, malgrat que sembli increïble, no són autòctones. Un dels casos més sonats és el de la figuera de moro, que, segons detalla Saura, és una planta originària de Centreamèrica i "fa barreres quan entra a l'ecosistema". També és invasora l'ungla de gat, planta amb una vistosa flor lila que, segons Busoms, és molt present a la Costa Brava "després d'escampar-se pel seu ús en els jardins particulars", atès el seu ús ornamental. També ho són la mimosa, que inunda de flors grogues molts espais; la canya, present en molts ambients, i l'ailant, un arbre de mides considerables, entre d'altres.

Ungla de gat, una espècie invasora encara que no ho sembli.

El cridaner cas de les orquídies

Un cas particular és el de les orquídies, que semblen flors alienes a casa nostra i filles de climes tropicals sense cap relació amb la sequera mediterrània. "Les orquídies sempre s'associen a les zones tropicals, a les selves, però a Catalunya tenim moltes espècies de la família de les orquidàcies que s'han hagut d'adaptar al clima mediterrani igual que la resta d'espècies", detalla Busoms. Segons relata, una de les característiques que els permeten superar les sequeres estivals, el fred de l'hivern i fins i tot els incendis és que són espècies bulboses i completen el cicle vital en molt poc temps. "El bulb es manté viu i protegit sota terra fins que les condicions d'humitat i temperatura són bones, en general a la primavera, i són capaces de créixer, florir i reproduir-se en només un mes", assenyala. Una altra característica de les orquídies –i de moltes espècies mediterrànies– és que s'hibriden molt fàcilment, i això augmenta la seva variabilitat genètica i la seva capacitat d'adaptar-se al medi més ràpidament.