Turkmenistan: dret d’admissió

No és un tràmit agradable travessar la frontera de Daixoguz. És una de les que connecten l’Uzbekistan amb el seu país veí, el Turkmenistan. Són pocs els quilòmetres de terra de ningú entre els dos països. Malgrat això, cal creuar-los en l’única furgoneta que circula per aquest indret desolat. El seu propietari té els drets d’explotació d’aquest tram asfaltat de territori. I carrega un no gaire mòdic preu de 2 dòlars estatunidencs. Un trajecte que ja mostra com és de surrealista entrar en un país envaït en un 80% per la sorra del desert de Karakum.

Em pensava que deixar la rigidesa uzbeka seria un alleujament. Gran error. Tan bon punt vaig topar amb els oficials turcmans em vaig adonar com trobava a faltar la jovialitat que fluïa en la banda uzbeka. Com a mínim, les autoritats han tingut la deferència de construir-hi una sala d’espera amb aire condicionat per protegir-se dels 45 ºC a l’ombra. Abans calia estar-se dret sota el sol durant les llargues hores que pot allargar-se el procés per obrir visat. No diria que és la millor entrada en un país. Les especificitats del Turkmenistan fan que opti per no queixar-me, en veu alta.

Es pot dir que l’aire sufocant del desert és la causa mediambiental que ha forjat el caràcter eixut, altívol i esquívol que desprèn la població turcmana. Sobretot quan es creuen amb un estranger. Però, per la meva fins ara curta experiència en aquest país, aquest tarannà l’atribuiria a un altre motiu. Sense cap mena de dubte, a l’individu el rostre del qual em rep a la sala de visats de la frontera: un gran retrat d’un paio amb aire de ramader, de celles frondoses i toc marcial, engalanat amb gorra de plat militar -un clar vestigi soviètic-. Dedueixo que es tracta de Gurbanguly Berdimuhamedow, l’impronunciable i actual president. El seu rostre es manifestarà en qualsevol revista que fullegi, en qualsevol vestíbul on em toqui esperar i en qualsevol moment que tingui la brillant idea d’encendre el televisor. Com el geni de la làmpara.

Hi ha poques semblances entre l’estat espanyol i el Turkmenistan. Potser l’única és que tots dos comparteixen veïnatge en la llista de països per superfície. Ocupen la posició cinquanta-dos i cinquanta-tres, respectivament. Pel que fa a la resta, aquest país envaït pels 350.000km del desert de Karakum manté més afinitats amb Corea del Nord. La diferència primordial entre aquests dos estats és que els governs occidentals riuen les gràcies al Turkmenistan. Els dos països, però, comparteixen opacitat, repressió i corrupció -per bé que a casa nostra en aquest últim apartat tenim la sensació de no estar-ne gaire allunyats-. L’índex de percepció de la corrupció (CPI) del 2015, dut a terme per Transparència Internacional, situa el Turkmenistan en la posició 154 d’un total de 168 països. Corea del Nord, en la 167.

No és fàcil alçar la veu en un país sota un control tan estricte. Dels que ho han fet, els més afortunats són a l’exili. Als menys afortunats se’ls ha perdut la pista. Se suposa que encara són a la presó. És el que denuncia la campanya 'Prove they are alive', de l’organització Crude Accountability, que col·labora amb activistes mediambientals i de drets humans de la conca del mar Caspi. La finalitat d’aquesta campanya és aclarir què se n’ha fet, de totes aquestes veus crítiques amb el govern. Molts van ser sentenciats a més de deu anys de presó. Les seves famílies desconeixen on paren i mai hi han pogut establir contacte.

M’acosto a Daixoguz per esperar el vol a Aixkhabad, la meva destinació en els escassos dos dies i mig de visat que m’han concedit. Penso que només sóc un turista, però la càmera de fotos afegeix un plus de sospita. Percebo una estranya sensació en l’ambient: la gent evita apropar-se a mi, acoten el cap quan ens creuem, mirades que t’observen i totes les informacions esmentades que t’obliguen a anar amb molt de compte. Al basar hi ha força moviment, és un indret perfecte per canviar uns quants euros al mercat negre. Els bancs fora de la capital només canvien dòlars estatunidencs.

El basar és el gran centre social a l’Orient. Al seu voltant emergeixen una infinitat de negocis que el converteixen en el punt més animat d’una població. Hi concorren totes les classes socials per proveir-se de productes frescos. Però la gradual proliferació de grans superfícies comercials està acabant de mica en mica amb la cultura tradicional del basar centreasiàtic.

Faig una ullada general i m’atanso a un venedor de verdures. Li pregunto per quant em pot canviar l’euro, i amb un gest dissimulat m’indica que vagi amb compte.

-Està prohibit canviar divises al mercat negre -em diu aquest bigotut turcman, anomenat Arslan, que significa lleó.

-Però no veig cap policia a la vora... -li responc.

-Això és el que tu et penses. Apa, compra’m unes pomes mentre et canvio els euros.

Desconec la taxa de canvi del mercat negre, però és lleugerament superior a l’oficial. De tota manera, no canvio més de vint euros. Repasso el canvi i observo que apareixen personatges històrics de les tribus oghuz, com ara Toghril Beg i Soltan Sanjar, gravats en els bitllets d’un i cinc manats, respectivament; el gran poeta Magtymguly Pyragy en el de deu manats, i l’heroi llegendari Göroğly Beg en el de vint. Ja ha acabat l’època en què el rostre de Saparmurat Niàzov era l’única estampa gravada en els bitllets turcmans.

No crec que necessiti gaires presentacions, ja que s’ha escrit profusament sobre les excentricitats d’aquest tirà. Però per desgràcia sempre en to de broma, sense que el lector aconseguís entendre el dramatisme que suposava un individu com aquest.

Niàzov va ser elegit secretari general del partit comunista turcman el 1985, en l’era Gorbatxov. Va heretar el càrrec de secretari general que ell mateix amb la caiguda del sistema soviètic va metamorfosar en el de president. El seu poder extralimitat va fer que es perpetués en el poder fins a la seva mort, el 2006. És, amb diferència, el president centreasiàtic que va mostrar més deixos autoritaris i de culte a la personalitat, fins a arribar al punt que la seva efígie no només apareixia en tots els bitllets, sinó també com a mosca en els canals de televisió turcmans. Això sí, una mosca daurada. Entre els seus deliris de grandesa es va fer nomenar Turkmenbaixí, és a dir, “pare dels turcmans”. Fins i tot va gosar reescriure la història amb el seu famós Ruhnama [El llibre de l’ànima], amb textos de poesia, espiritualitat i un compendi sobre la vida i miracles de la família de Niàzov. Segons paraules seves, el llibre és una “guia moral, familiar, social i religiosa per als turcmans moderns”. Va ser obligatori estudiar-lo en tots els centres educatius i també per accedir a la funció pública.

Semblava que el nou president de nom impronunciable, Gurbanguly Berdimuhamedow, havia trencat amb aquestes mostres de culte a la personalitat del seu antecessor. Es va mostrar molt més discret i no feia grans manifestacions en públic. Malgrat tot, ha seguit ocupant els trenta minuts de durada dels telenotícies amb reunions, inauguracions, donacions. Un retrat d’enormes dimensions segueix presidint els hipòdroms durant les curses de cavalls, entreteniment nacional. Tot plegat per recordar al poble qui mana.

Però aquesta imatge de mesura s’ha anat diluint. De mica en mica, Arkadag -sobrenom amb què l’anomenen i que significa “el protector”- s’ha sentit més còmode en el seu paper d’estimat líder. Fins al punt que el maig del 2015 es va inaugurar en honor seu una estàtua banyada en or en què se’l mostra sobre un cavall de la raça Akhal-Teke. L’última i recent notícia, del 15 de febrer passat, és la proposta d’esmena de la Constitució per permetre que el president es perpetuï en el poder. Un pas que ja va fer el seu predecessor Niàzov i que recentment també ha iniciat el seu homòleg tadjik Rahmon.

Al matí em dirigeixo a l’aeroport per agafar el vol que em durà a Aixkhabad. Als afores de la lletja ciutat de Daixoguz s’erigeixen edificis d’indubtable estètica centreasiàtica i de pretesa elegància. Un plagi del que m’espera a la capital. L’hipòdrom, el teatre de l’òpera i el ballet, la facultat d’agricultura, la biblioteca provincial, l’hotel Daixoguz, un nou centre comercial... Tots recoberts amb l’enlluernador blanc de conglomerat de marbre, el blau cel de les vidrieres i el daurat amb què s’escriuen els noms i es rivetegen les juntures. Un luxe que sorgeix dels beneficis del gas -el país compta amb la quarta reserva mundial de gas natural-, i que manté una quarta part de la població en situació de pobresa. És ben cert que no hi ha dades estadístiques oficials sobre l’economia turcmana. Per aconseguir la informació hem de basar-nos en dades d’organitzacions com ara el Banc de Desenvolupament Asiàtic. El govern prefereix abans invertir en marbre que desenvolupar la nació.

Quatre-cents cinquanta-quatre quilòmetres i cinquanta minuts em separen de la capital blanca, Aixkhabad, “la ciutat de l’amor”, segons les lectures més romàntiques del seu nom. L’avió sobrevola el desert de Karakum i a prop d’Aixkhabad albiro una llarga línia blava, pràcticament recta. És el canal de gairebé mil cinc-cents quilòmetres que des del 1988 transvasa aigua del gran riu Amudarià fins a Aixkhabad. Amb aquesta aigua es reguen els camps per on passa i es proveeix la capital, cosa que ha accelerat el desastre ecològic del mar (actualment desert) d’Aral. És una faraònica obra d’època soviètica que, per la seva deficient construcció, fa que es malgasti fins a un 50% de l’aigua que transporta.

Malgrat això, Aixkhabad em rep amb les fonts brollant a tot gas. Quina ironia i quin malbaratament més absurd! Extreure gas per abastir les fonts d’energia per malgastar aigua. Sembla un cercle viciós, del qual aviat s’hauran de desenganxar si no volen autodestruir-se. Però a les autoritats els importa ben poc el que s’esdevingui en el futur.

El recorregut que uneix l’aeroport amb el centre antic passa pel nord de la ciutat, on s’ubiquen els vestigis soviètics d’una ciutat ordenada a la mesura humana. Aquest disseny es va traçar després del terrible terratrèmol del 1948, que s’estima que va fer desaparèixer dues terceres parts de la població -altra vegada topem amb el secretisme, aquesta vegada soviètic, de les dades oficials-. El típic disseny robust dels edificis de tres i quatre pisos del període estalinista que flanquegen les avingudes es barregen amb blocs més funcionals de ciment dels popularment coneguts com a khrusxovki. Una barreja que fa més humana l’aparença de la ciutat.

Des de la finestra del taxi percebo que Aixkhabad compta amb tres estrats urbanístics diferenciats. D’una banda hi ha el popular i soviètic, amb edificis decrèpits, una manifestació de la realitat més estesa en tot el país. Segons el govern, la seva lletjor ha fet que es vulgui amagar rere façanes noves, sense renovar-ne el contingut. De l’altra, el centre és una barreja de l’antiga arquitectura estalinista dels edificis governamentals, teatres i centres comercials remodelats amb marbre i vidre. Fins aquí, tot es mostra relativament equilibrat. Però en creuar els jardins escortats pels carrers Seýdi i Mollanepes, comença el deliri urbanístic, el nou districte de Berzengi.

Per voluntat de Niàzov, el 1997 es va començar a aixecar aquesta nova i opulenta Aixkhabad, 22 quilòmetres quadrats de territori que veurien la proliferació de més de cinc-cents edificis nous revestits per 4,5 milions de metres cúbics de marbre blanc. Les xifres esgarrifen. Va ser el gran despropòsit d’un dèspota sadollat de gas i afalagat per una infinitat d’empreses a la recerca de noves oportunitats de negoci, sense plantejar-se el què, el com ni el per què. Entre aquestes companyies, la turca Polimeks i la francesa Bouygues han acaparat gran part dels contractes.

Decideixo recórrer els quilòmetres d’avingudes per veure de prop aquest disbarat. Des de l’estació de ferrocarril emergeix l’avinguda del Turkmenbaixí, per on avanço en direcció sud. El blanc del marbre cada vegada és més present. Des de la llunyania veig les cúpules daurades del Palau Presidencial construït per Bouygues, permanentment envoltat per una cadena sincopada de joves cadets que fan guàrdia avorrits, amb posat guerxo, en el perímetre de seguretat de diversos quilòmetres. Continuo avançant per l’avinguda de quatre carrils entre edificis d’habitatges gegants, ministeris, parades d’autobús amb aire condicionat i distàncies desmesurades.

Baixo del cotxe al parc de la Independència: 140 hectàrees de gespa i avets verds en ple desert! El corona un monument envoltat per 27 immenses estàtues que representen els herois de les tribus oghuz, poetes i khans. Segueixo per l’autopista d’Arçabil, sempre a una velocitat que no sobrepassa els 60 km per hora, cosa que m’ajuda a observar amb detall el Museu d’Història, la Biblioteca Nacional, les facultats i els centres d’investigació, l’hospital d’oncologia, hotels i ministeris del gas, transports, sanitat. I també el nou desplegament d’estadis esportius, la vila olímpica i altres instal·lacions que acolliran els Jocs Asiàtics del 2017. Tots sense cap mena d’excepció segueixen la norma estètica de Niàzov que ha fet del marbre blanc el protagonista.

Segueixo el camí cap a l’oest, i a 15 quilòmetres del centre, en el que va ser el poble de Gypjak, albiro els quatre minarets de la mesquita més gran de l’Àsia Central. En la immensa esplanada davant de l’arc a l’entrada de la mesquita hi veig una dona coberta amb un mocador per protegir-se del sol i que intenta caçar alguna volva de pols sobre l’aigua cristal·lina de la font -no és la primera d’aquestes dones de la neteja que veig enfeinades a enlluentir el que brilla per si mateix-. El projecte va ser adjudicat a la francesa Bouygues i es va inaugurar el 2004. Més de cent milions de dòlars es van malbaratar per construir-la.

Hi entro a través de la gegant porta de fusta noble que obre un espai completament buit. Pràcticament ningú s’acosta a aquesta mesquita, que destaca pel luxe dels lavabos. Sense poder fer cap fotografia, em descalço i avanço per veure la cúpula des del centre, quan un guàrdia em lladra amb to agre que, com a infidel, he d’avançar per un carril especial per a descreguts que van teixir a la catifa que cobreix el terra. Un terra que, per cert, compta amb sistema de calefacció. A la dreta de la mesquita, Bouygues va tenir el detall de construir-hi el mausoleu que allotja el cos del Turkmenbaixí, juntament amb les tombes simbòliques dels seus familiars que van morir en el terratrèmol del 1948. El mausoleu està permanentment custodiat per una guàrdia d’honor.

Torno a l’hotel garratibat per tota aquesta orgia malversadora. Niàzov va inculcar en la ment del poble turcman que el país estava vivint el seu altyn asyr, el seu “segle daurat” -més aviat l’hauria d’haver anomenat “segle blanc”-. Amb aquell sobrenom s’han batejat equips de futbol, centres comercials, companyies de comunicació, hotels, etc. El segle daurat es va traduir en l’aprovisionament gratuït de gas, aigua i electricitat per a tota la població. Un exemple clar de contracte social per mantenir atordida gran part de la població. Malgrat aquestes subvencions, el retrocés de l’economia global ha disparat recentment les veus que anuncien la fi d’aquests privilegis, cosa que posarà en risc l’estabilitat interna del país.

Vespreja. Les meves últimes hores al Turkmenistan. Em decideixo a sortir per fer-hi un últim tomb amb l’esperança de veure una mica més de gent, amb la sensació que la seva absència per la ciutat durant el dia ha sigut fruit de la calor. Si la ciutat es mostra ja de per si com un quadre surrealista, l’absència de persones i el panorama de centenars d’edificis buits la converteixen en delirant. La veritat és que la nit em tenia reservada una visió més demencial.

Tan bon punt surto de l’hotel tinc la sensació com si obrís l’entrada d’una cova fosca. Em quedo en estat de xoc lumínic, sense saber si realment és de dia o de nit. Per tenir unes bones vistes, decideixo pujar al turó on hi ha l’estadi olímpic, el Bagt Kosgi (Palau de Noces) -coronat amb una estrella de vuit puntes que canvia de color- i el nou hotel de luxe Ýyldyz, també construït per la francesa Bouygues. Als peus d’aquest mirador s’estenen els llums de la ciutat blanca, ara transformada en una tirallonga de llums policroms alimentats per l’or blau del gas.

En aquesta balconada privilegiada s’erigeix una asta gegant de la qual oneja una immensa bandera turcmana. Em creuo amb joves que acompanyen les parelles acabades de casar. És el punt que trien la majoria de núvies per fer-se fotos per a l’àlbum de noces. Vestides de blanc, han aparcat per un dia el vestit tradicional turcman que llueixen diàriament per engalanar-se amb roba occidental.

Mentre tafanejo entre els convidats a la boda, un jove s’apropa, curiós, i em pregunta d’on sóc. En saber que sóc occidental, es desfà en elogis i bromes en un anglès perfecte. Només té disset anys, però ha tingut l’oportunitat d’estudiar al Regne Unit, cosa que em fa sospitar que em trobo davant del fill d’algun peix gros. Fem broma una estona i quan me n’acomiado no pot reprimir-se, se m’atansa i amb veu baixa em confessa que el Turkmenistan no és un país lliure.