Republicans de tota la vida contra la “fruita podrida”
BarcelonaLa Roser és una entusiasta. Independentista de tota la vida, cansada dels polítics de sempre -“Són fruita podrida”-, està jubilada i és voluntària de l’Assemblea Nacional Catalana. Ha vingut a la manifestació a favor de la república convocada a la plaça Universitat per una trentena d’organitzacions sota el lema “Cap pacte, cap rei. El poble català decideix”. Lamenta que no hagi tingut excessiu èxit de convocatòria -el pont de Sant Joan no els ha beneficiat- i m’explica que a la paradeta de l’ANC a plaça de Catalunya ha viscut anècdotes interessants. Un turista de Texas va mostrar molta simpatia amb ells, potser perquè la seva bandera també és estelada. I una magistrada austríaca, que va signar sense dubtar-ho el suport a la consulta del 9-N. Resulta molt més interessant confondre’s entre la gent i detectar aquest tipus d’històries que no pas escoltar els discursos calcats i previsibles dels polítics que hi assisteixen.
Ricard Gomà (ICV) recorda que la successió monàrquica “potser és constitucional però està molt lluny de la lògica democràtica”. També veig Joan Josep Nuet (EUiA) i David Fernàndez (CUP), però qui parla amb els periodistes és Quim Arrufat, que reclama al govern de la Generalitat que de cara al 9-N no vulgui establir cap negociació fiscal -o similar- amb l’estat espanyol: “La consulta és sobre la independència, i prou”. Hi són també Arcadi Oliveres, Anna Arqué, Santiago Espot i Uriel Bertran. No veig ningú rellevant d’ERC ni cap bandera de les JERC malgrat que, en teoria, són dos dels convocants. A la paradeta de Corrent Roig s’hi venen xapes, samarretes i llibres. Alguns semblen molt interessants: Historia oculta del sionismo, Mujeres trabajadoras y marxismo i Hugo Chávez. Un balance necesario. La banda sonora combina Lluís Llach (L’estaca en versió clàssica i també patxanguera ) i Ella, de Bebe.
Un miler de persones a la marxa
Amb prou feines un miler de persones han respost a la convocatòria. Hi ha dos tipus de perfils. Els joves irats i els republicans clàssics que porten més de mitja vida reivindicant un canvi de sistema polític. Vells rockers amb la consciència forjada en ateneus llibertaris i assemblees interminables, que mantenen viva la flama del descontentament. Em trobo amb Mireia Ros, directora de cinema i activista incansable. Està emprenyada amb la poca convocatòria i amb “l’estafa econòmica a què ens sotmeten uns polítics sense cap imaginació ni capacitat creativa”.
La marxa, que arriba fins la plaça de Sant Jaume, la tanquen set furgonetes dels Mossos d’Esquadra. A Madrid ja n’haurien omplert una sencera només de banderes.
