28/01/2020

Quina classe de gran potència pot ser Europa?

4 min

La Segona Guerra Mundial i el posterior període de descolonització van posar fi a segles de dominació del món per les grans potències europees. Després del 1945, cap de les potències mundials –els EUA i la Unió Soviètica– era europea, i un munt de nous estats nació independents van saltar a l'escenari mundial.

Després d'aconseguir victòries tant al Pacífic com a Europa, només els EUA eren prou forts per brindar a Occident –que encara era dominant– un ordre polític i econòmic. Els Estats Units van proporcionar protecció militar i suport a la cooperació política i el lliure mercat, mentre la resta del món occidental tractava de superar les forces del nacionalisme i del proteccionisme.

Els Estats Units també van crear institucions internacionals regulades. A Europa, aquest marc multilateral va evolucionar cap a un nou sistema europeu (occidental) d'estats: l'actual Unió Europea. Després de la dissolució de la Unió Soviètica el Nadal del 1991, els EUA es van convertir en l'única superpotència –ràpidament van contreure excessives responsabilitats–. El moment unipolar va acabar amb la insensata invasió, encapçalada pels Estats Units el 2003, de l'Iraq (un país del qual ha estat intentant escapar-ne durant més d'una dècada).

De tota manera, l'ordre mundial no pot existir en el buit, perquè altres potències sempre intervindran per omplir-lo. Així, la Xina, la nova potència emergent, s'ha estat afanyant per imposar-se en l'escenari mundial, igual que una revigoritzada i militaritzada Rússia, l'altra gran potència mundial després dels EUA. L'ordre actual ja no està definit per una o dues superpotències, encara que tampoc es basa en el multilateralisme, ni en cap altre marc dissenyat per equilibrar interessos contraposats i contenir, evitar o resoldre conflictes.

L'elecció del president nord-americà Donald Trump va marcar el principi de la renúncia activa d'aquest país a l'ordre global que havia ajudat a construir. Amb Trump, els EUA han buscat deliberadament destruir institucions de postguerra com l'Organització Mundial de Comerç, al mateix temps que qüestionaven obertament aliances internacionals de comprovada eficàcia com l'OTAN. La pax americana multilateral de l'era de la Guerra Freda ha donat pas al retorn a un món en el qual els països fan valer els seus interessos nacionals a costa d'altres potències més febles. De vegades això implica pressions econòmiques o diplomàtiques, i altres –com el cas de les activitats de Rússia a l'est de Ucraïna– l'ús de la força.

Europa no pot simplement defugir o ignorar els efectes d'aquest canvi radical. Tot i que la Unió Europea és poderosa en termes econòmics, tecnològics i comercials, no és una gran potència per dret propi. No té la voluntat política homogènia i les capacitats militars que sostenen el poder geopolític genuí, i dona per fetes moltes de les seves pròpies tradicions. Com a entitat supranacional amb 27 estats membres, és precisament la progènie de l'ordre multilateral que avui està en declivi.

La història desfà el camí i torna del multilateralisme basat en regles a un sistema inestable de rivalitats entre grans potències. Això entra en deplorable contradicció amb l'actual combinació de creixents desafiaments mundials, dels quals el canvi climàtic no és el menys important. Per evitar un catastròfic escalfament global és necessària l'acció col·lectiva d'una comunitat internacional composta per la vasta majoria dels països, no el restabliment d'un ordre mundial basat en la competència entre estats.

Afortunadament, la UE ja ocupa una posició de lideratge pel que fa a la mitigació del canvi climàtic, tant en termes tecnològics com regulatoris. Ara la tasca d'Europa és mantenir i ampliar aquest lideratge, no només pel bé del planeta, sinó pel seu propi benefici econòmic. Després de tot, el replegament nord-americà està obligant Europa a convertir-se en una potència per dret propi. Altrament serà un mer instrument, dependent d'altres potències.

En termes geopolítics, el trumpisme, l'ascens de la Xina i el revisionisme rus –que assumeix la forma de l'agressió militar, a causa de l'afebliment de la base econòmica russa– no han deixat cap altra opció als europeus que no sigui intentar esdevenir una gran potència. L'actual onada d'innovació tecnològica ha enfortit encara més aquest imperatiu. La digitalització, la intel·ligència artificial, les macrodades i, possiblement, la informàtica quàntica determinaran com serà el món de demà i qui el liderarà.

La clau de la revolució digital té a veure amb la política, no amb la tecnologia. Està en joc la llibertat de les persones i de societats senceres. En el futur digital, les llibertats polítiques que apuntalen la civilització occidental dependran cada vegada més de la propietat de les dades. ¿Pertanyeran les dades europees a empreses de Silicon Valley o de la Xina? ¿O estaran subjectes al control sobirà dels mateixos europeus? Per a mi, aquesta qüestió serà crítica per establir la condició de gran potència d'Europa en els propers anys i dècades.

Fa molt que els europeus debaten sobre qüestions constitucionals, com el nivell desitjat d'integració o confederació (Staatenverbund) per a la UE. Però, almenys de moment, ja no hi ha temps per a aquestes discussions. La transformació política en curs està sent imposada tant als integracionistes com als intergovernamentalistes. El desafiament ara és transformar Europa en una gran potència abans que grans forces tecnològiques i geopolítiques la superin.

Europa no pot donar-se el luxe de quedar enrere tecnològicament ni en termes de poder geopolític. És la seva responsabilitat liderar la resta del món en la qüestió del canvi climàtic, que requerirà innovacions tecnològiques i reguladores. En un món que sucumbeix ràpidament a rivalitats de suma zero, convertir-se en una gran potència en termes de polítiques climàtiques hauria de ser la principal prioritat europea.