Què seria de nosaltres si no hagués caigut el Teló d’Acer?

BerlínS’ha convertit en un ritual. Cada 9 de novembre l’Ursula i l’Ekkehard von der Aue i l’Elfi i el Joachim Fiedler es retroben a l’encreuament de la Bornholmer Strasse i el pont de Bösebrücke, on es van conèixer fa 25 anys: la nit que va caure el Mur de Berlín. La seva història és la de l’èxit d’una amistat entre un matrimoni wessi (occidental) i ossi (oriental).

No és fàcil conservar amics durant un quart de segle i encara és més complicat fer créixer una bona relació partint de realitats tan diferents. “Què hauria sigut de vostès si no hagués caigut el Mur?”, els pregunta l’ARA. Als Von der Aue la vida no els hauria canviat substancialment, més enllà que tindrien dos amics de debò menys, somriuen, però segur que haurien pogut mantenir un cert benestar en el sector francès del Berlín Oest. L’Elfi Fiedler reacciona de seguida: “Les dones de la República Democràtica Alemanya (RDA) ens jubilàvem als 60 anys, així que jo seria pensionista des del març passat i a partir d’aquell moment tindria més facilitats per visitar Occident. El meu marit, el Joachim, no: hauria de treballar fins als 65”.

En aquesta simple resposta es revelen dos drets essencials: la feina -oficialment a la desapareguda RDA no hi havia aturats- i la llibertat, si més no, de viatjar. Divertida, l’Elfi afegeix una pregunta retòrica: “¿Vosaltres creieu que si a la RDA ens haguéssim reunit amb una parella occidental i un periodista català estaríem sols a casa?” Les subtils paraules de la senyora Fiedler remeten a les escoltes secretes que feia la Stasi, el servei de seguretat de l’estat comunista.

A la RDA t’havies d’acostumar a parlar “amb la llengua dividida”, perquè en públic no podies dir el que sovint pensaves en privat. El control que feia el règim era extrem. “Jo hauria esclatat”, apunta l’Ekkehard von der Aue, mentre que el Joachim Fiedler intercedeix amb humor. “Si no trobes la meva acta a l’arxiu de la Stasi avisa la NSA”, diu en referència a l’agència d’espionatge nord-americana denunciada per Edward Snowden.

Poc després de caure el Mur, els Fiedler es van adonar que el bloc de pisos on vivien estava ple de veïns que treballaven per la Stasi. El Joachim i l’Elfi acabaven cada dia esgotats de la feina, pràcticament no tenien temps per anar a comprar, i encara menys per a manifestacions. Havien aguditzat, això sí, la cautela des de joves. Una vegada, la professora de l’Elfi va preguntar a classe, amb aparent innocència, com eren els rellotges que sortien a la televisió durant els informatius que veien els pares. Si marcaven el temps amb puntets o amb ratlles. La docent només pretenia esbrinar si una família veia clandestinament la televisió de l’Oest o si era fidel a l’oriental.

La por a l’estat és evident també en un episodi de quan s’acabava d’obrir el Mur. Als ciutadans de l’Est els regalaven 100 marcs (50 euros) com a Begrüßungsgeld [diner de salutació] quan creuaven per primer cop la frontera, però l’Elfi va tornar els seus, a instàncies del Joachim, per la por que descobrissin que ja ho havia cobrat uns mesos abans de la caiguda del Mur per visitar la seva anciana mare a Frankfurt.

Un tresor d’anècdotes

El tresor d’anècdotes dels Fiedler i dels Von der Aue dóna per escriure’n un llibre. Ara discuteixen sobre prejudicis, política i llibertat. Res ha trencat l’amistat si bé els inicis estaven minats. “La teva filla va preguntar a la meva on guardava les drogues. Perquè es veu que a l’escola li havien dit que els nens occidentals en consumien”, recorda l’Ursula a l’Elfi. Les dues parelles asseguren que la desigual situació econòmica a l’Est i a l’Oest tampoc ha jugat cap rol. “Al segon dia de veure’ns, ja els vaig deixar clar que si sorgia l’amistat no volia cap ajut financer ni regals”, afirma la senyora Fiedler. I ahir van tornar a brindar per 25 anys més d’amistat.