Per què ens atreu tant la novetat?

BarcelonaEns mou la novetat, ens sedueix, fins i tot ens fa perdre el nord. Què hi veiem, quins desitjos projectem quan pronunciem “nou”? Una actitud que valora allò que ha de venir per sobre del que ha vingut. Si estirem el fil, la podem resseguir en els punts característics que marquen el pensament occidental, des del Nou Testament al Nou Món fins a arribar a la Nova Era, rebatejada ara com a Nova Consciència. Immersos, esclar, en les noves tecnologies, l’art de la novetat (més que no pas la novetat de l’art) i envoltats de trastos que, més enllà de facilitar-nos la vida, ens reafirmen la nostra contundent creença en els prodigis del que és nou.

Tanquem els ulls per un moment i visualitzem dues paraules: primer nou, després vell. De ben segur la majoria hem canviat d’expressió amb les sensacions que ens desperten dos conceptes que volem oposats. Com ha influenciat culturalment el paradigma del Nou Testament en aquest culte per la novetat? Alejandro Gándara, que va guanyar el 26è Premi Anagrama d’assaig amb Las primeras palabras de la creación, sosté el següent: “El sistema més habitual per no mirar enrere ni cap endins és convèncer els altres perquè facin el mateix... La lectura dels cristians del que és anterior consisteix en una censura i en la imposició d’un corpus sagrat de fundació completament nova. L’Antic Testament es va precipitar al passat i el Nou es va apropiar gairebé en exclusiva de la veritat desvelada. El temps va ser tallat amb un cop sec i amb ell la tradicional actitud envers l’escriptura”.

Fer ‘tabula rasa’

¿Comença aquí la gènesi cultural d’aquesta intenció de fer tabula rasa? Si més no, és un bon punt per canviar la mirada sobre la fractura del temps i trobar aquesta reconciliació temporal: “No es pot separar l’Antic Testament del Nou Testament -assegura el teòleg i biblista Josep Rius-Camps-. No s’haurien de fer edicions del Nou Testament separades, s’hauria d’editar sempre tota l’Escriptura seguida, perquè passat i present han d’anar junts. Fins i tot s’hauria de prescindir d’etiquetar-los com a Antic i Nou: hi ha un sol Testament” (a Ignasi Moreta, Converses amb Josep Rius-Camps, Fragmenta, 2014).

En altres tradicions religioses, aquesta sobredimensió de la novetat és sospitosa o fins i tot il·lícita. A l’islam, per exemple, s’insisteix molt que l’Alcorà no és res més que un recordatori de les màximes atemporals i universals, i el mateix profeta anuncia: “No sóc una novetat entre els missatgers”. El Daodejing diu: “Arribar lluny significa tornar al punt original”. El comú denominador de l’espiritualitat tradicional és la consciència d’un temps sagrat que no diferencia entre nou i vell. Raimon Panikkar el defineix com a tempiternitat, és a dir, “una presència que abraça els tres temps i el seu centre” i en què l’esperança “no és de futur, sinó d’allò que és invisible”.

Creativitat sense innovació?

Una de les manifestacions més evidents d’aquesta manera de percebre el temps es pot observar en les arts. Tendim a pensar que sense innovació no hi ha proposta creativa, i tot el que no entra en aquesta definició queda relegat a folklore o artesania, dos termes carregats d’estigma, a l’ombra de l’Art en majúscula.

El 1938, en plena voràgine de l’art modern occidental, l’erudit indi Ananda K. Coomaraswamy va escriure un comentari que continua sent vàlid avui: “Igual que una primavera succeeix una altra primavera sense monotonia, així també el poble que ha transmès dissenys idèntics de generació en generació, durant mil·lennis, produeix encara coses del mateix tipus que mai són iguals. [...] Com més la natura de l’home es contreu i s’identifica amb la varietat, més ens aproximem a una mentalitat de ramat i al mínim comú denominador”. Fins i tot l’expressió “val més boig conegut que savi per conèixer”, que en principi sembla desmarcar-se del culte a la novetat per la novetat, manté aquest paradigma en situar el savi en el futur i el boig en el passat. Del que es tracta, però, és de reconèixer que val més savi conegut que boig per conèixer (per arribar al: val més savi conegut i savi per conèixer...).

No es tracta de renunciar a qualsevol proposta d’innovació ni d’estancar-nos en creences momificades en què res flueix. L’exemple el tenim en nosaltres mateixos i en els horitzons més llunyans, és a dir, en la biodiversitat dels cicles naturals: igual que cada primavera, optem per la renovació que vivifica el terreny, ja que tan necessàries són les contraccions com les dilatacions. Cicles lents, pacients, que responen a unes necessitats vitals. Respectuoses amb el cos i la terra, sense trencaments dràstics ni ofertes miraculoses d’última hora. Donar més crèdit a alguna cosa només perquè incorpora l’anunciat “Nou!” funciona com a estratègia de consum, però ens allunya de l’equilibri. No és casual que amb la fam de novetat cada vegada més estesa, i en què és fonamental el paper de les noves tecnologies, desenvolupem falta de memòria, desconcentració, ansietat i estrès, a més del predominant rebuig a formes de vida que no tenen en compte el culte a la novetat i a les persones que no contenen aquest element (pensem en els ancians i el paper que ocupen en la societat). En l’entramat de la Vida, els temps acotats (passat, present, futur) no són tan evidents com algunes propostes ideològiques asseguren. En l’atletisme, la carrera de relleus implica saber esperar, mirar enrere, formar part d’un trajecte conjunt i començar a moure’s per un mateix per arribar a l’altre: accions diverses, però amb un ordre específic. I en equip.