21 de gener: 'No m’agrada fer servir ‘independent’ com a sinònim de ‘no militant’'

No pas per cap recel respecte als independents, sinó perquè aquesta dicotomia sembla convertir la gent que milita en un partit en dependents i, per tant, en menys fiables o menys aptes per a la representació o la gestió en l’espai públic. Si ens sembla positiu que la gent es comprometi en els afers col·lectius i que la gent inquieta, sana i normal es faci d’un partit (com d’una associació o d’una entitat), el que no podem fer és penalitzar la militància política i convertir-la en una mena de tara o de handicap, en una cosa sospitosa. Qui se’n farà, llavors, dels partits? Si algú creu que els partits polítics són intrínsecament perversos, que tot ho contaminen i ho espatllen, que en promogui la il·legalització (que és el que fan les dictadures de tota mena), però si diem en veu alta que els partits són imprescindibles per a la democràcia, no podem convertir els seus militants en empestats socials. Ser d’un partit no t’hauria de representar cap avantatge, però tampoc cap pega afegida. Buscar independents està bé, però rebutjar militants (que no dependents) no m’ho sembla gaire. La gent ha de tenir el dret a militar i a no militar. I a banda i banda hi ha gent bona, fiable i apta.