‘La noia que no es volia morir’
Dimarts a la nit, el Sense ficció va emetre un documental que va provocar un enorme impacte en la societat danesa. La noia que no es volia morir segueix l’insòlit cas de la Carina Melchior. Tenia dinou anys quan va patir un accident de cotxe i va ser traslladada a l’Hospital Universitari d’Aarhus en estat molt crític. Hores després, els metges van comunicar a la família la mort imminent de la Carina i els van oferir la possibilitat de donar els seus òrgans. Acceptar-ho influïa en el tractament mèdic que rebria. Els pares, resignats a la tragèdia, hi van accedir. Es va desconnectar la noia dels aparells i van aturar els protocols mèdics i de nutrició tot esperant el moment de la seva mort cerebral. Però no va passar. Insòlitament, la Carina Melchior es va despertar. Tot i les seqüeles (algunes atribuïdes al fet de desconnectar-la precipitadament i retirar-li el tractament mèdic), ha refet la seva vida.
Quan la televisió pública danesa va emetre el documental van aconseguir una audiència del 58% de la quota de pantalla. El ministre danès de Sanitat va exigir noves directius en els processos de donació d’òrgans i la Societat Danesa de Neurocirurgia va avaluar de nou els protocols en situacions terminals. Tot i el temor que el documental provoqués una davallada dels registres de donants d’òrgans, mesos després van veure que havia creat un efecte positiu.
El documental impacta per la manera com la família Melchior autoritza la presència de càmeres des del primer moment, també en reunions molt crítiques, en què se’ls comuniquen notícies fatals. Però no és morbós. S’evidencia la voluntat de servei públic en el fet que no hi ha només un recorregut emocional per la història de la Carina i la seva família sinó també una investigació de les negligències mèdiques. És sorprenent com el personal mèdic que incorre en errors els assumeix davant la càmera, igual que els responsables de l’hospital. Els neuròlegs consultats no cauen en una actitud corporativista i no justifiquen l’error de l’hospital.
El més potent de la història és que el cas de la Carina Melchior està tot gravat, sorprenentment, mentre va passant. Això provoca en l’espectador una certa perplexitat. ¿Com pot ser que les càmeres ja fossin a l’hospital en el moment que la noia és ingressada? ¿Com van poder anticipar un cas que després esdevindria gairebé miraculós? Doncs perquè l’equip de la televisió pública era a l’hospital en aquella època gravant els processos de donació d’òrgans des de primera línia. Amb l’ingrés de la Carina es va intuir un dels casos potencials per ser gravats. Els periodistes van ser al lloc oportú en el moment adequat. Però això també té alguna cosa de molt inquietant que mai podrem aclarir. Fins a quin punt la presència de càmeres des del minut u expectants per a una donació d’òrgans va poder condicionar els metges en un diagnòstic que després es considera precipitat.
