Les fletxes de l'amor
Una de les alegries del dia és obrir la pàgina web de l'ARA i trobar-se que hi ha vídeo de la Natalia Arroyo. Ja saben, aquells vídeos de Com ataca el Barça , més plens de fletxes que un pel·lícula d'indis.
És una alegria perquè la secció d'esports d'aquest diari ha aconseguit descobrir-nos el cantó cerebral del que els aficionats acostumem a percebre només en el pla emocional o estètic. El procés de construcció d'una jugada de gol, passat pel laboratori audiovisual de l'ARA, vindria a ser com l'analítica mèdica de l'equip: com estem d'automatismes, de generació d'espais, d'esquenes guanyades, de creació de superioritats o d'eliminació de línies de pressió per dir-ho en el nou argot. M'encantaria que algun dia ens pengessin un vídeo de Pedro. Sí, veure passar la pilota Xavi, o com l' acarona Iniesta, o com la condueix Messi és un plaer per als sentits, però veure córrer Pedro, com pressiona, com la roba, i com marca, és el somni de qualsevol culer i mereixeria els honors del laboratori.
Dissabte Pedro va marcar el primer com si fos un davanter centre. Va marcar el tercer com si fos un golejador oportunista, va forçar una targeta de Víctor Ruiz com si fos un extrem esquerre i va mossegar tot el partit com si fos un migcampista. En el tercer, concretament, fa la paret amb Messi i quan s'adona que l'argentí xutarà, se'n va corrent fins als dominis de Kameni per si hi ha un rebuig del porter. La seva gana i la seva concentració absolutes durant tot el partit captura a la perfecció de quina pasta irreductible està fet aquest Barça.
Quan aquests dies sentim Guardiola admirant-se que l'equip hagi arribat a convertir-se en una versió millorada d'ell mateix i busquem on és la millora, la trobem en la disciplina mental que s'observa durant els noranta minuts . Les dues temporades anteriors el Barca havia fet actuacions en què semblava desconnectar-se així que havia resolt el partit en mitja hora. La resta de minuts es feien eterns i el rival acabava tornant al partit, com va passar a Londres contra l'Arsenal, o a San Siro contra l'Inter. Ara no. Les manetes al Madrid, a la Reial i a l'Espanyol són la mostra que el Barca ja no deixa res per verd i ha aprovat aquella assignatura pendent. L'única pregunta malastruga que se m'acut és si el Barça serà capaç d'aguantar així fins al maig. Perquè si aguanta, ho tornarà a guanyar tot. Tant se val que li juguin amb entusiasme, com l'Espanyol, o al tímid contraatac d'equip petit, com va fer el Madrid, el Barça és com aquell artificier que desactiva un artefacte amb mètode i paciència.
Un darrer encàrrec per a la col·lega de les fletxes: que pengin un vídeo de Valdés, amb parades com la que li va fer a Callejón amb el 0-2. Són parades que expliquen com és de difícil ser porter del Barça. Després, però, va venir el millor, el gest esportiu del porter cap al davanter desconsolat per l'ocasió perduda. Ja ho diu Pochettino: "Aquest Barça frega la perfecció".