ENTREVISTA
Misc 06/12/2021

Lionel Barber: “El ‘Financial Times’ es va salvar perquè el vam convertir en un diari basat en les subscripcions”

9 min
Lionel Barber, en un retrat d'arxiu entregat per la seva editorial britànica.

Lionel Barber (Londres, 1955) sosté que “hi ha vida” després de dirigir el Financial Times (FT) durant 14 anys. Costa d’imaginar-ho quan llegeixes el seu llibre The powerful and the damned, un fascinant repàs a la seva experiència com a director. El volum –que es publicarà abans de l'estiu en castellà– ofereix detalls interns de la redacció, del trànsit d’un diari antic basat en el paper a un de nou basat en el digital, i també explica les seves relacions personals amb les persones més poderoses del planeta. El seu millor record: una entrevista a mitjanit amb Vladímir Putin. El pitjor: el Brexit.

Vostè tenia contactes d’alt nivell amb gent com Mario Draghi o Hank Paulson [exsecretari del Tresor dels EUA]. Fins i tot diu que aquest tipus de relacions van ser una part "vital" del seu pas com a director. Aquesta proximitat amb fonts tan poderoses, ¿no pot ser perillosa per a un periodista?

— Sí. Sens dubte. L’accés és una arma de doble tall. Has de ser capaç de guanyar-te la confiança i aconseguir informació, però sempre tenint present que potser hauràs de cremar el contacte. Em va passar amb Martin Sorrell [el fundador de l’agència de publicitat WPP, un dels principals executius del món de la publicitat]. Em trucava constantment. Però quan va dimitir vaig haver d’encarregar als redactors que descobrissin per què. Sabia que això provocaria un enfrontament i que m’amenaçaria, però ho havíem de fer. Així que sí, l’accés és una arma de doble tall. Però, al final de tot, no hi ha amistats. Sentia afinitat personal per algunes persones, particularment Draghi, que crec que és molt honorable i va fer molt bé una feina molt difícil. Però enmig d’una conversa em deixava caure alguna cosa, com ara que el redactor no havia acabat de fer alguna cosa bé. I jo li havia de dir: no, no podem seguir per aquí. 

Això li deia?

— Sí. Ell [Draghi] sabia on eren les fronteres, però alhora per a mi era important entendre, durant la crisi del deute europeu, què pensava el Banc Central Europeu. Això era molt valuós! Però sempre vaig ser transparent amb els meus col·legues [es refereix als seus subordinats] i sabien amb qui parlava. Jo els explicava: això és el que tenim. I després miràvem els altres punts de vista.

De fet li volia preguntar si els seus periodistes sabien quines trucades i quines reunions tenia amb gent important.

— Sí. Era completament transparent.

Si no ho hagués fet, podria ser contraproduent? Creu que els periodistes haurien desconfiat de vostè?

— Exactament. Sovint escrivia el que m’havien explicat o compartia privadament algunes d’aquestes converses amb els meus col·legues. Si les compartia és perquè aquestes converses les tenia per al FT, no per a mi.

Com ha encaixat la redacció la publicació del llibre? Els ha agradat?

— Alguns han dit que els va agradar. Que era interessant, informatiu... i ocasionalment divertit. Vaig intentar fer una descripció acurada d’alguns dels canvis que va viure la redacció. Però òbviament no vaig explicar tota la història...

És una pena per a nosaltres!

— Ells han de seguir fent periodisme i gestionant el negoci. No ajudaria que l’antic director ho mostrés tot! Així que explico la història de la transformació digital, que és molt important per al diari perquè ens vam convertir en un negoci basat en la subscripció. I això és el que va salvar el FT. El diari estava fet un caos. Amb els col·legues vam treballar junts. Aquesta és la part important de la història, i ocasionalment faig alguna broma a costa d’un o dos col·legues... però són adults, ho podran suportar.

Algunes anècdotes amb noms i cognoms són sucoses. Molt interessants per als que som xafarders, però em pregunto si no s’ha empipat ningú.

— Encara em parlem. Però he de dir que també intento ser autocrític. El llibre mostra les fortaleses i les debilitats, però el fet és que dirigir persones creatives i amb molt de talent és una part essencial de ser director. La gestió de les persones és molt important. Captar talent i retenir-lo són les dues coses més importants, a banda de mantenir el patró or del periodisme [expressió que utilitza sovint per referir-se al periodisme d’alta qualitat que volia implantar]. 

Lionel Barber amb Javier Solana durant una visita al campus d'Esade a Sant Cugat del Vallès, l'any 2012.

De fet, la seva aposta va ser pel periodisme de qualitat i per les exclusives. Considera demostrat que aquell era el camí correcte?

— Hi afegiria una defensa per aprofundir més en els temes. Vaig decidir mantenir una secció molt llarga que es diu The big read. Quan vaig arribar n’hi havia que em deien que havíem de suprimir-la, però vaig dir que no. Afirmaven que era impossible fer-la perquè suposava demanar massa als periodistes. Però no era cert. Era qüestió d’ensenyar la gent a fer-la i de planificar-la amb temps perquè el periodista no hagués de córrer. Fent-la enviàvem un missatge de qualitat. Després, el periodisme d’investigació és una qüestió en la qual em vaig sentir cada cop més segur, malgrat que hi havia riscos legals. I, finalment, la secció d’opinió. L’opinió és una cosa que aviat vaig identificar i que és realment important avui dia. Perquè és una part de la marca. Martin Wolf, Janan Ganesh, Gideon Rachman, Gillian Tett... Són les veus del FT que fan que la gent vulgui llegir-lo.

Durant el seu mandat van arribar al milió de subscriptors. El FT està en lloc segur, fora de perill?

— Ara depèn del nou equip, i són molt bons. El que sabem és que ara tenen la plataforma. El que s’han de preguntar és com arribar al milió i mig o dos milions de subscriptors.

Quants n’hi havia quan vostè va arribar al càrrec?

— Teníem 76.000 subscriptors digitals, de manera que vam multiplicar la xifra per més de deu. La difusió era d’uns 420.000 exemplars, però alguns d’aquests els regalàvem. I també en veníem per sota de preu. Quan vaig arribar vaig ser molt clar: havíem de ser una marca premium. Havíem d’apujar preus, i el consell d’administració hi va estar d’acord. Pel que fa a la conversió a diari digital, també s’ha de dir que va ser gràcies a altres persones. No vaig ser jo sol.

Per als diaris en paper, passar a pensar com a mitjà digital és un canvi cultural.

— Realment és un canvi cultural. No dic que ho féssim perfectament bé. Probablement hauríem d’haver anat més de pressa, però la crisi financera global va ser una distracció gegant. Segurament, les coses que vam fer el 2012 o 2013 les hauríem d’haver fet el 2009 o 2010. Però les vam fer. El que mencionaves era molt important: és un canvi cultural gegant deixar d’estar regit pel procés industrial d’un diari de paper. I que els redactors entenguin realment les oportunitats que et dona el periodisme digital.

Devia ser especialment difícil per a un diari de més de 125 anys d’història.

— Sí, però també perquè teníem un sindicat. Els sindicats tenen un rol, sens dubte, però han de ser responsables i entendre la necessitat de canviar, i francament alguns no ho entenien. Quan vam negociar-hi, un dia em vaig posar com una fera, del tot. Va ser quan ens van dir que els canvis que proposàvem perjudicarien la qualitat del diari. Perquè volíem reduir el nombre d’edicions nocturnes. Em vaig tornar boig. La idea que jo faria res que comprometés la qualitat... quan en realitat estàvem fent que la gent visqués millor! En comptes de tenir 60 persones treballant fins a la una o les dues de la matinada, el 2015 la gent marxava a les sis o set de la tarda! Perquè vam invertir tot el procés productiu i, de fet, vam millorar la seva qualitat de vida a més de la qualitat del diari. 

Al FT qui s’encarrega de posar els continguts de la web al paper?

— Tenim un equip específic. Les maquetes del paper són sempre amb les mateixes plantilles i amb vuit persones ja podies encaixar-ho tot. 

Per tant els reporters publiquen la seva informació a la web i s’obliden del paper?

— Sí. Òbviament, el digital i el paper de vegades tenen estils diferents d’escriptura i l’encaix no és sempre natural. Però amb un editor decent ja en tens prou: ho canvies lleugerament, ho adaptes a la plantilla del paper i ja està. Vam transformar l’eficiència del paper, de manera que vam poder tenir més gent treballant en l’àrea digital. Va ser una veritable fita. I no vaig ser jo, va haver-hi un parell de persones que em van ajudar a explicar-ho.

Parlem del Brexit. Segons vostè, la seva pitjor experiència com a director. Va ser un moment molt emotiu per a molta gent, en tots dos sentits. Periodísticament, es pot evitar trobar-se en una trinxera defensant les pròpies opinions? Com es fa un periodisme equilibrat amb les emocions a flor de pell?

— Comencem per la campanya. Sent honest, em criticaria a mi mateix per com vaig actuar. Crec que no vam escoltar atentament els senyals. El soroll ens va distreure. Si haguéssim fet més reporterisme a fora de Londres ens hauríem adonat del que estava passant. És interessant perquè els corresponsals que teníem per Europa van venir al Regne Unit i tots ens van dir: guanyarà el Brexit. Perquè venien amb els ulls frescos. La segona cosa és que vam ser massa racionals. Ho miràvem com un tema econòmic i no enteníem l’atractiu del missatge sobre la sobirania, la immigració i els diners, per molt simplista que fos. 

Pot ser que aquesta desconnexió es produís també perquè els seus periodistes també tenen una situació financera més sòlida que molts votants?

— Som part de l’elit en el sentit que tenim accés a gent poderosa. Però pel que fa als salaris [riu] els periodistes del FT no estan tan ben pagats com els de molts altres diaris britànics. I això es va convertir en un problema. El Daily Mail... o Bloomberg, que s’autoanomenen Manchester City. Jo havia de tractar amb el Manchester City i jo no era ni tan sols el Barça, sinó el maleït València! No, no va ser un tema de salaris. Va ser més: sortiu de Londres! I per cert, també hi va haver pensament grupal: tots érem partidaris de no sortir de la UE. Vaig contractar un periodista més jove que era clarament euroescèptic, però fins i tot ell va canviar. Tothom escrivia el mateix! Arribats a un punt determinat vaig dir: podem tenir alguna cosa diferent? Però tots volien escriure el que sentien a més del que pensaven.

I què va passar després de la campanya?

— Vam tenir una gran reunió i vaig dir: “Hem de fer canvis”. Vam contractar nous periodistes i vam fer més reporterisme a fora de Londres. I vam fer una feina brillant: el declivi de Blackpool, tallers clandestins a Leicester... vam descriure molt millor què passava al carrer en l’economia britànica. Ho hauríem d’haver fet abans. D’altra banda, crec que ens van atacar vilment: al FT i a mi. El FT era el diari que volien atacar sempre perquè érem els que donàvem arguments econòmics. Però assumeixo una part de responsabilitat: hauríem d’haver estat més alerta a l’amenaça del Brexit. 

Vam tenir una situació similar a Catalunya, durant el 2017 al voltant de l’1 d’octubre. De vegades era difícil no sentir que et trobaves en una trinxera. Era gairebé impossible no escollir bàndol. Vostè va sentir-se així, també?

— La manera com jo ho veia era: hem de defensar determinats principis. Hi crec molt, i en vaig escriure editorials defensant que hi havia principis com la democràcia liberal i el govern representatiu que són no-negociables. Per tant, si creus que està bé suspendre el Parlament durant sis setmanes, com va fer Boris Johnson, estàs equivocat. De vegades et trobes en una trinxera i has de dir: d’acord, estem en aquest bàndol. Però al mateix temps has d’informar del que a l’altre bàndol estan pensant, fent, dient. No pots ignorar-los. Han d’estar representats en alguna part del diari. Perquè si no, no fas un servei als lectors.

Però no és només que tinguin un espai, sinó com els presentes, quin titular hi poses. No és tan senzill, no?

— Per descomptat que el titular importa. Però el que dic és que has de seguir parlant amb ells. Ho explico amb Donald Trump. Quan el vam entrevistar, va començar a l’estil Tony Soprano, dient: "Jo vaig guanyar, vosaltres vau perdre". Ens intentava intimidar. Però aconseguir l’entrevista i explicar què volia fer, això és important. I per tant s’ha de fer. De vegades havia de dir: necessito més saber què està fent Trump, no què en penses! 

Què en pensa del Brexit, ara que sabem millor de què anava?

— Sens dubte hi ha un impacte econòmic a curt termini, ho mostren les dades, i per tant va ser un acte autodestructiu. No estic segur que ho sapiguem tot encara, perquè hem tingut el covid, que n’ha tapat els efectes. No ho veurem del tot fins l’any que ve o l’altre, em sembla. Però el que sabem és que els acords comercials que s’estan signant són essencialment els mateixos que tenia la UE. I pel camí haurem pertorbat les relacions amb els nostres veïns més propers. Això és clarament fer mal. Per tant no veig que tingui sentit econòmic. 

Els partidaris de quedar-se a la UE sovint ho defensaven amb arguments únicament econòmics, però no tenien cap sentiment de pertinença a Europa. Creu que aquest va ser el seu punt feble?

— És cert, i això és molt, molt important: quan mires Espanya, Portugal, Irlanda, Finlàndia… van entrar a la UE per raons econòmiques i polítiques. Nosaltres no ho vam fer per motius polítics, ningú va fer una argumentació política. Ho van fer sense entusiasme. I per això la gent ignorava del tot la UE. No la trobes als currículums escolars, res. Per això va passar el Brexit: en part perquè a la gent no li interessava, no en sabia res, la ignoraven. I els polítics tenien por de fer una defensa política de l'entrada a la UE.

stats