07/05/2020

Tipus d'interès negatius contra la crisi

4 min
Una infermera prepara un pacient de coronavirus a l'UCI del vaixell hospital USNS Comfort (T-AH 20), al port de Nova York, el 23 d'abril.

Aquells que veuen excessiu que els bancs centrals apliquin tipus d'interès negatius potser hauran de reconsiderar-ho. Ara mateix, als Estats Units, la Reserva Federal porta camí de donar suport a gairebé tots els crèdits, tant si són privats com si són dels governs estatals o locals. Molts altres governs s'han sentit obligats a prendre mesures similars. Una crisi que (esperem) només passa una vegada cada segle exigeix una intervenció governamental a gran escala, però ¿això significa prescindir dels mecanismes basats en el mercat?

El suport creditici indiscriminat és bona idea si es parteix del supòsit que l'estrès que han patit els mercats només és una contracció de liquiditat transitòria que es resoldrà aviat, quan després del covid-19 hi hagi una recuperació forta i sostinguda. Però ¿i si aquesta recuperació ràpida no es materialitza? ¿I si, com sospito, les economies dels Estats Units i del món triguen anys a tornar als nivells del 2019? En aquest cas, no sembla que totes les empreses segueixin sent viables o que tots els governs de nivell estatal i local hagin de mantenir la solvència.

El més segur és que res no serà com era. Es destruirà riquesa en proporcions catastròfiques, i les autoritats han de trobar una manera d'assegurar que, almenys en alguns casos, els creditors assumiran una part de les pèrdues, un procés que portarà anys de negociacions i litigis. Per als advocats especialitzats en fallides i per als lobistes hi haurà grans beneficis (derivats en part de la pressió sobre els contribuents perquè paguin pel compliment de les garanties de rescat). Serà un desgavell terrible.

Ara imaginem-nos que, per apuntalar els mercats, en comptes de limitar-se a proveir garanties, la Fed pogués dur la majoria dels tipus d'interès a curt termini de tota l'economia a prop o per sota de zero. Europa i el Japó ja han fet alguna incursió en el territori dels tipus negatius. Suposem que, per aturar una mica l'actual fugida del diner cap al refugi del deute públic, els bancs centrals anessin més enllà i abaixessin els tipus de referència a curt termini, diguem, a -3% o menys.

Per començar, igual que les retallades de tipus d'interès en els vells temps dels tipus positius, els negatius salvarien de la fallida moltes empreses, molts estats i moltes ciutats. Amb una implementació correcta (i les dades empíriques recents ho avalen cada vegada més), els tipus negatius poden, a la manera de la política monetària normal, reforçar la demanda agregada i augmentar el nivell d'ocupació. Així que abans de llançar-se a reestructurar deutes per tot arreu, ¿no seria millor provar una dosi d'estímul monetari normal?

La factibilitat i l'eficàcia dels tipus d'interès molt negatius depenen d'una sèrie de mesures bàsiques. La més important, que fins ara no ha pres cap banc central (tampoc el BCE), és impedir l'atresorament d'efectiu a gran escala per part d'empreses financeres, fons de pensions i asseguradores. Això pot aconseguir-se amb un seguit de regulacions, com ara aplicar una taxa –variable en el temps– als redipòsits a gran escala d'efectiu al banc central o la retirada dels bitllets d'alta denominació.

No és física nuclear (o hauria de dir virologia?). Descartat l'atresorament d'efectiu a gran escala, la qüestió del trasllat dels tipus d'interès negatius als dipositants bancaris (la principal preocupació) queda eliminada. Fins i tot sense evitar del tot l'atresorament, per als bancs europeus ha sigut cada vegada més factible traslladar tipus negatius als grans dipositants. I els governs no farien cap gran cessió donant als petits dipositants protecció total contra els tipus negatius. Amb prou temps i una planificació adequada, això també és fàcil de fer.

Els tipus d'interès negatius han generat una infinitat d'objeccions, però majoritàriament són producte d'un raonament confús o admeten una solució fàcil, com examino en el meu llibre de 2016 sobre el passat, el present i el futur dels diners, així com en escrits relacionats. En aquests documents també explico per què no s'ha d'optar per instruments com l'expansió quantitativa (quantitative easing) o l'helicopter money com a formes de política fiscal. Si bé una resposta fiscal és necessària, també ho és en gran mesura la política monetària, que és l'única que opera sobre el crèdit a tota l'economia. Fins que la inflació i el tipus d'interès real surtin del pou, només una política de tipus d'interès efectius molt negatius pot funcionar.

L'ús d'aquesta política en les economies avançades també seria una benedicció per a les economies emergents i en desenvolupament, molt afectades per l'abaratiment de les primeres matèries, la fugida de capitals, l'alt endeutament i els tipus de canvi desfavorables (a més d'estar afrontant les primeres etapes de la pandèmia). Fins i tot amb tipus negatius, molts països encara necessitaran una moratòria del deute. Però un dòlar més feble, un creixement global més ferm i una reducció de la fugida de capitals serien una ajuda sobretot per als mercats emergents més grans.

Lamentablement, el 2019 la Reserva Federal pràcticament va descartar els tipus d'interès molt negatius com a política aplicable, cosa que va limitar la seva capacitat de resposta davant la pandèmia. Els lobistes dels bancs influents els detesten, tot i que, ben implementats, no tenen per què afectar els guanys dels bancs. Part de la culpa d'aquesta mala reputació també és de molts economistes.

La implementació d'emergència de tipus d'interès molt negatius no resoldrà tots els problemes actuals, però seria un primer pas. Si, com sembla cada vegada més probable, la mitjana dels tipus d'interès porta camí de ser més baixa que mai en els pròxims anys, és hora que els bancs centrals i els governs facin un estudi urgent i detingut d'aquesta possibilitat.

Copyright Project Syndicate