24/10/2020

Quan els jutges són jutges i no polítics

4 min
Quan els jutges són jutges i no polítics

L’Audiència Nacional ha absolt el major Trapero i la cúpula dels Mossos dels esdeveniments al voltant de l’1 d’octubre del 2017. Es tracta d’una sentència importantíssima. Els jutges van molt més enllà d’excloure qualsevol col·laboració dels acusats i de la policia autonòmica en els actes d’aquells dies, i venen a presentar-nos un relat dels fets significativament diferent del que apareix a la sentència del Tribunal Suprem, que va condemnar a duríssimes penes de presó els dirigents del Procés.

Per si no fos prou, ho fa amb una sentència plena de lògica jurídica, extraordinàriament ben argumentada i molt ben construïda. Cada afirmació se sustenta en proves concretes, analitzades amb fredor i precisió jurídica, per arribar a conclusions que desmunten, una per una, totes les peticions de l’acusació.

Així, l’Audiència descarta que la direcció de la policia autonòmica catalana s’hagués posat d’acord amb els que lideraven el procés independentista. No entra a jutjar si hi va haver un contuberni en què els presidents de la Generalitat i del Parlament, juntament amb alguns consellers i líders socials, planegessin un moviment sediciós per separar per la força Catalunya d’Espanya. Però deixa clar que no n’hi ha prou amb un grapat de reunions de treball, trobades fortuïtes i converses telefòniques per provar jurídicament aquesta conspiració, que constitueix la base fàctica de les enormes condemnes que mantenen els líders independentistes a la presó o a l’exili.

En aquest punt, la sentència, al contrari de la del Suprem, evita jutjar la suposada actitud o la voluntat que s’atribueix als acusats, i se centra exclusivament en els fets que van protagonitzar. Com faria qualsevol jutge independent, els magistrats de l’Audiència Nacional no atribueixen cap conseqüència jurídica al fet que el major Trapero defensés amb vehemència les competències i l’autonomia dels Mossos davant de les ordres del fiscal i la Guàrdia Civil. No veu indicis de sedició en el fet que, davant d’una massa concentrada espontàniament, la policia obrís un canal de comunicació amb un dels seus líders, encara que fos Jordi Sànchez. Tampoc criminalitza que els òrgans directius d’una policia autonòmica es reuneixin amb els responsables polítics del cos i els mantinguin informats d’assumptes de la seva competència. Ni tan sols que entre els centenars de milers de matrícules de vehicles identificades aquells dies n’hi hagués alguns centenars de vehicles camuflats de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Tot això, tan evidentment intranscendent, constituïa la base d’una acusació absurda però perillosa en els temps que corren.

La segona reflexió important de la decisió judicial en qüestió té a veure amb l’ús de la força per part de la policia. Tant en les concentracions del 20 de setembre davant les conselleries de la Generalitat com, sobretot, l’1 d’Octubre durant la celebració del referèndum. En aquest punt s’evidencia que la història segurament no era com ens l’havien explicat. La interlocutòria judicial que exhortava la policia a actuar contenia un mandat específic relacionat amb els locals que s’havien d’utilitzar com a centres de votació, però feia l’excepció que les mesures no havien d’afectar la convivència ciutadana normal. Ara queda demostrat que la magistrada que va dictar la interlocutòria va exhortar els tres cossos policials a tenir prudència i a actuar amb paciència i contenció. Una cosa que només van complir els Mossos. Segons narra la sentència, les anàlisis d’informació dels tres cossos policials coincidien que hi hauria una mobilització massiva -d’uns dos milions de persones, que implicaria individus de totes les edats i grups familiars- i tindria un caràcter pacífic, amb formes de resistència pacífica davant l’actuació policial.

En aquest context, l’opció d’evitar la força bruta era la més raonable. No només no suposava una desobediència, sinó que -com recorda la sentència- estava en plena coincidència amb les exigències del Tribunal Europeu de Drets Humans, que acaba de condemnar Espanya per haver dissolt de manera violenta una concentració pacífica. Per això, l’Audiència Nacional conclou que la prudència davant d’una situació tan extraordinària, encara que possibilités la celebració del referèndum il·legal i afavorís l’estratègia independentista, no pot ser considerada com una cooperació a la sedició o com una desobediència als mandats judicials.

La realitat que mostren els magistrats va molt més enllà, encara que ells no ho diguin. Les mateixes exigències internacionals aconsellaven a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil una contenció similar. Surt així a la llum que la decisió de reprimir violentament una multitud pacífica en més de seixanta col·legis no responia a un mandat judicial sinó que va ser una decisió política i policial de les autoritats espanyoles.

Mentre es llegeix aquesta sentència ponderada i argumentada al detall, és difícil no patir un calfred pensant en aquella altra que va condemnar els líders independentistes a duríssimes penes de presó. No es tracta que hi hagi una discrepància jurídica sobre la interpretació dels mateixos fets. L’anàlisi minuciosa de les proves que es fa ara contrasta amb la basta argumentació del Tribunal Suprem, sustentada essencialment en assumpcions sense demostrar sobre la intenció dels condemnats. L’examen judicial objectiu i desproveït de prejudicis presenta una història dels fets d’aquells dies molt diferent, segons la qual no hi va haver un pla organitzat per intentar la secessió utilitzant la força, i sí actes gratuïts de violència de la policia espanyola, contraris als drets fonamentals.

Aquesta sentència pot ser revisada pel mateix Tribunal Suprem que va dictar l’altra. Novament té l’última paraula aquest tribunal, producte d’un sistema que els mateixos jutges acusen de corrupte i polititzat. Els magistrats del Suprem no arriben a ser-ho per mèrits propis, sinó que són nomenats per un òrgan polític dependent dels partits polítics. Potser no és casualitat que en les seves sentències el relat de l’1 d’Octubre sigui tan diferent del que expliquen les proves posades ara en evidència per un parell de magistrats valents. Han actuat com a jutges, no com a polítics.