Jorge Valdano: "Martino sabrà trobar solucions al postguardiolisme"

És tot futbol. Als peus i al cap. L'ha viscut en tots els àmbits i coneix els secrets d'un vestidor, d'una banqueta, d'una llotja i d'un despatx. Sobretot del Reial Madrid. Jorge Valdano presenta el seu últim llibre, Los 11 poderes del líder. El fútbol como escuela de vida (Editorial Conecta).

M'ha sorprès llegir-hi que no conserva cap samarreta ni cap fotografia de quan era jugador.

És una de les raons per les quals m'odien els meus fills! Sóc al·lèrgic a la nostàlgia. Em sembla que la vida és allà al davant, i que quedar-se en el que un ha fet és una mala idea.

Futbol com a escola de vida i el vestidor com a societat en miniatura.

El vincle és molt clar entre el futbol i la vida. El futbol és un món d'exageracions i de l'exageració en treus lliçons i aprens. En un món tan exigent en termes competitius, resulta fins i tot fàcil convertir el vestidor en un laboratori social.

Vostè diu que el futbol és banal perquè no deixa de ser un joc però transcendeix a tantes esferes que...

Que significa que segurament no és una cosa tan banal. Si mobilitza centenars de milions de persones cada setmana i, a més, té la virtut de fer-los tornar a la infància és perquè té un poder de seducció molt clar que mereix ser entès. Els intel·lectuals ens han deixat sols en l'aventura de pensar el futbol però crec que ara estan perdent la por al fenomen i ens estan ajudant a analitzar-lo.

S'està intel·lectualitzant el futbol?

No. El futbol és un territori eminentment emocional. Però també l'amor ho és i, tot i així, la literatura no existiria sense l'amor.

Diu que el futbol uneix, però... I obre un camí que no tanca.

És un joc sectari i, per gaudir-ne de debò, convé que un s'estimi molt un equip i que odiï una miqueta l'enemic. Així és com es disfruta.

Convé que només sigui una mica.

Convé. Però el futbol és un material inflamable, com totes les coses en què està present la identitat. Quan s'assoleix el punt de sobrepassar-se, la violència es fa present. La verbal o la física.

"A qui pertany el futbol?", es pregunta vostè al llibre.

L'ideal és que ens pertanyi a tothom. A directius, a periodistes, a aficionats, a jugadors i a entrenadors. Que tots ens sentim una mica amos del futbol perquè el poder, quan es concentra, tendeix a corrompre's.

Però, a la pràctica, a qui pertany?

A la gent. Aquest negoci només té sentit si la gent paga l'entrada o encén la televisió. El joc és dels jugadors, però el fenomen de la gent.

Parla de Guardiola amb passió...

És un líder actual. És innovador, apassionat, curiós. Busca l'excel·lència i el punyeter l'assoleix.

I ara ho intenta a Munic.

On en la seva primera roda de premsa es presenta amb un alemany més que correcte. Està renovant permanentment el coneixement per estar connectat amb el seu entorn.

Què li sembla Gerardo Martino?

No el conec. Em sembla intel·ligent i discret. Ha trobat el to per entrar en un món tan singular com el del Barça i sabrà trobar solucions al postguardiolisme i postvilanovisme, dos desafiaments diferents però gens còmodes.

De moment el desafiament el porta a un dilema entre estil i resultat.

L'estil va abans que el resultat però no crec que Martino hagi posat l'estil en perill. Però, si la unitat de mesura és el Barça de Guardiola, els resultats estan sent millors que el rendiment. Hi ha diverses variables, com Messi. No és el mateix comptar amb un Messi en plenitud que amb un Messi a mitja màquina. Això és el que ha de gestionar Martino.

Llegeixo: "Hi ha líders que reforcen el que és propi a través de la defensa dels valors i altres que s'inventen o fan gegants els enemics per produir un efecte reactiu i ressaltar el que és propi". Pep i Mourinho?

És cosa teva... Hi ha entrenadors que tenen passió pel joc, com Guardiola, i d'altres que la tenen pel resultat, com Mourinho.

Però inventar-se enemics?

Quan algú té passió pel resultat i converteix el futbol en una guerra, l'enemic és part de la guerra.

Vostè va ser part de la seva guerra.

Persones com Mourinho necessiten enemics al costat, per ser més competitius, o gent molt servil. I jo no tinc talent per ser cap de les dues coses i prefereixo agafar distància.

Quina relació té amb Florentino?

Normal.

Com ho està fent Carlo Ancelotti?

No és just fer un diagnòstic encara. Està en un període de recerca i la seva base de sustentació no és la mateixa que la de Martino, que només ha hagut d'acomodar Neymar, un vers lliure allà dalt. En canvi, Ancelotti ha de modificar el mig del camp, on es marca l'estil d'un equip, i això reclama temps.

¿Li agradaria veure un Madrid més pausat, més creatiu per dins?

És molt difícil jugar contra la naturalesa d'un equip. Qui tingui Cristiano Ronaldo en la plantilla es converteix en el millor contracolpejador del món, fins i tot si jugués a l'equip del meu poble. No pot negar aquesta evidència. Però ha de millorar contra defenses més tancades.

L'Atlètic pot competir per la Lliga?

Ara ja sí. Fa sis mesos ho veia impossible però l'Atlètic fa dos anys que està fent bé les coses. Té un líder integrador que no deixa que ningú se li perdi pel camí.

"El futbol és el principal productor de converses del món". ¿Es pot cansar un futbolero de parlar-ne?

No hi ha dos converses iguals sobre futbol. Els jugadors i els equips inspiren coses noves cada dia. El futbol té el miracle de renovar les il·lusions cada setmana. I la il·lusió és un bon tema de conversa. O no?