JEAN MARIEDEL MORAL: “La fotografia té molt a veure amb la mort, per això li tenim por”

Es reivindica com a fotògraf. Jean Marie del Moral assegura que es troba bé amb aquesta professió i que no necessita que el considerin artista. Parlam amb ell a Palma, al Museu Es Baluard, on demà inaugura l’exposició d’una part de les fotografies fetes als tallers de Joan Miró a Mallorca. L’altra part s’exhibeix a la Fundació Pilar i Joan Miró, el mateix territori que Del Moral va visitar el 1978, en vida de l’artista, i on va tornar fa tot just dos o tres anys per fotografiar els objectes amb els quals va viure el pintor català. Totes aquestes fotografies de Jean Marie del Moral es recullen i són la raó de ser del llibre El ojo de Miró, que acaba d’editar La Fábrica i que ahir al vespre es va presentar al Museu Reina Sofia de Madrid.

Com va conèixer Joan Miró?

La revista d’esquerres L’Humanité Dimanche em va enviar el 1978 a Barcelona perquè volien fer un reportatge d’intel·lectuals antifranquistes (Raimon, Goytisolo...) i jo n’havia de fer els retrats. Va coincidir que al Liceu s’estrenava Mori el Merma, amb la cèlebre escenografia i personatges dissenyats i pintats per Miró. La bellesa de l’obra era extraordinària. En acabar, el públic, aixecat, no parava de fer mamballetes, més de mitja hora. Miró va sortir a saludar i li vaig fer una de les fotos que he inclòs a El ojo de Miró. Jo tenia moltes ganes de fer-li un retrat al seu estudi, un lloc que tothom sabia que era bastant impenetrable. Supòs que li va fer gràcia la història de la meva família, pares republicans espanyols, ma mare és catalana, exiliats a França, i em va dir: “Vine dissabte a Palma”. I així ho vaig fer. Era la primera vegada que entrava a l’estudi d’un artista. No era cap ignorant en art, però mai no havia retratat un artista. Jo tenia 26 anys.

I què li va semblar?

Va ser un xoc enorme per a mi. Veure els quadres recolzats a la paret, alguns girats, la llum, la pau i, sobretot, com es movia Miró per dins el Taller Sert em va fascinar. Aquell espai tenia i té encara un magnetisme increïble. S’hi han fet tants de quadres bons que per força hi ha d’haver quedat alguna cosa.

Què tenen els objectes de Joan Miró? Què ens explica el llibre que acaba de publicar?

Si vols entendre l’obra de Joan Miró, has de mirar els objectes que tenia. En si mateixos són una tesi sobre l’artista. Ens expliquen què mirava Miró, en què es fixava, què el motivava, quina era la seva poètica. I el que et trobes és la immensa relació entre la seva pintura i les seves escultures i tots aquells objectes que hi ha als diversos estudis que tenia al voltant de ca seva. Siurells, figuretes del betlem mallorquí i del català, art popular, estris del camp, mobiliari del lloc, joguines, titelles, coses agafades de la natura, un univers que es troba també a la seva obra. I és que no només ens podem fixar en l’objecte en si, sinó en el color, en la forma, les proporcions... Per exemple, entre els objectes de Miró hi trobem molts d’ovals i també ulls o punts negres, tots dos molt importants a la seva pintura.

Miró va ser el primer. Quants artistes, entre els més reconeguts arreu del món, ha fotografiat al seu estudi de llavors ençà?

Uns 140 artistes de molts de països. Els espanyols exiliats a París, des d’Apel·les Fenosa, fins a Clavé, Lobo, Arroyo o els que van arribar a París molt després, com Barceló, Sicília, Broto. També americans com Lichtenstein, Sam Francis, Schnabel...

Disculpi que l’interrompi per preguntar-l’hi, ja que s’ha passat més de mitja vida amb artistes als seus estudis: ¿per què són tan atractius per al fotògraf?

Els artistes són éssers humans i cada ésser humà transmet alguna cosa, tot i que hi ha moltes persones transparents. Entre els artistes n’hi ha pocs de transparents, solen transmetre molta energia i força. Basta pensar en Picasso i et trobes davant un ésser que és entre toro i persona. En canvi, Miró té una puresa que avui sent com a molt necessària. En tot cas, l’artista al seu estudi és on millor te transmet el que és. Particularment, m’interessa l’estudi com a espai mental, com a autoretrat de l’artista.

I vostè, com a fotògraf, ¿no és també artista?

Miri, a mi em va molt bé ser fotògraf, no tinc cap necessitat de ser artista. Per a mi la fotografia, en tot cas, és un art aplicat. Avui un fotògraf que es considera artista treballa com un director de cine. Jo no ho necessit això. El món de l’art avui s’ha tornat boig. La meva mirada és la d’un fotògraf sempre. Ara bé, quan decideixo sortir al carrer amb la càmera, sé que sóc una persona diferent. Una bona foto hi és sempre al davant, però d’alguna manera diria que s’amaga de tu. Crec que per fer una bona foto s’ha d’establir una mena de joc entre la realitat, la imaginació i el temps. M’agrada pensar que la fotografia és com un ocell, molt lleuger. Atrapar-la és un miracle.

Quina és la relació entre el fotògraf i la persona retratada?

És essencial per al resultat la relació que s’estableix entre retratat i retratista en l’instant precís de fer el retrat. La fotografia té molt a veure amb la mort i per això li tenim molta por, perquè atura el temps en un sol instant.