18/08/2020

Fins quan?

3 min
la façana del Tribunal Suprem en una imatge d'arxiu

Que l'estat espanyol és un estat de dret resulta difícilment discutible. Les publicacions internacionals més reconegudes situen Espanya en un lloc destacat dins el rànquing de països amb un sistema democràtic. I de manera consistent i continuada des de fa unes quantes dècades. Negar a Espanya la condició d'estat de dret no té credibilitat.

Ara bé, el fet que Espanya sigui un estat de dret no vol dir que la seva conducta sigui sempre la que correspon a aquest tipus d'estat. En realitat, no hi ha cap estat de dret al món que es comporti sempre com a tal. En tots s'hi produeixen desviacions, més o menys intenses i més o menys freqüents.

Al continent europeu, d'ençà que disposem d'un Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) com a institució del Consell d'Europa i d'un Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), tenim constància a través de les sentències d'aquests tribunals que tots els països s'han desviat de l'estàndard de conducta exigible a un estat de dret. I en aquest terreny l'estat espanyol és un estat més, que no destaca especialment pel nombre d'ocasions en què ha estat condemnat.

El problema a Espanya és que l'Estat tendeix a no comportar-se com un estat de dret en dos extrems que són decisius per a la supervivència de la nostra democràcia parlamentària: la monarquia i la unitat política de l'Estat. Quan, pel motiu que sigui, l'estat de dret intueix que es pot posar en perill la institució monàrquica o la integritat territorial de l'Estat, tal com són enteses pels partits de govern des de l'entrada en vigor de la Constitució, Espanya deixa de comportar-se com un estat de dret.

Vam tenir ocasió de veure-ho en la reacció a la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006 i ho estem veient en la reacció davant de la conducta de Joan Carles I durant els anys del seu regnat i també des de la seva abdicació.

L'estat de dret s'ha vist com un destorb per fer front al nacionalisme català. Una nosa que dins de l'àmbit espanyol no s'ha percebut com a tal perquè el Tribunal Constitucional no ha exercit el paper que té constitucionalment encomanat de màxima instància pel que fa a la garantia dels drets fonamentals. En canvi, que l'estat de dret era un destorb sí que s'ha percebut quan han intervingut instàncies judicials d'altres països europeus o el TJUE. I ja veurem què passa quan li arribi el torn al TEDH.

No s'ha aconseguit convèncer cap jutge o tribunal europeu perquè concedeixi l'extradició de Puigdemont, Comín, Ponsatí o Puig. Ja sigui perquè no ha acceptat que haguessin comès el delicte de rebel·lió o sedició, com va fer de manera assenyalada el Tribunal Suprem de Schleswig-Holstein, ja sigui perquè no considera que el Tribunal Suprem és el "jutge ordinari predeterminat per la llei" per poder sol·licitar-ho, com acaba de fer la justícia belga. No s'ha pogut convèncer el TJUE que els nacionalistes elegits parlamentaris europeus no podien adquirir la condició de tals per no haver jurat la Constitució. Puigdemont, Comín i Ponsatí són diputats europeus. Oriol Junqueras està pendent de la decisió del Tribunal General de la Unió Europea. Encara no ha arribat el moment, però arribarà, en què el TEDH s'haurà de pronunciar.

La manera de reaccionar davant el nacionalisme català fa la impressió que s'ha reproduït –o, més ben dit, s'està reproduint– en relació a la monarquia. La pretensió de reduir la posició constitucional del rei a la "inviolabilitat", que és el que han sostingut fins ara i de manera ininterrompuda els lletrats de les Corts Generals –per exemple, per rebutjar la creació d'una comissió parlamentària d'investigació–, es continuarà mantenint davant dels tribunals de justícia. La Constitució, per al rei Joan Carles I, comença i acaba en la inviolabilitat.

I d'aquesta manera, de vegades sembla que hi ha matèries de les quals no es pot ni parlar. Ni en seu parlamentària ni en seu judicial, llevat que ho fem en aquesta última i a l'empara de les garanties constitucionals del procés penal, que són: principi de legalitat, jutge natural, imparcialitat i doble instància.

Fins quan?

stats