Una història de fidelitat italiana

BarcelonaLa història d'amor dels italians amb la bicicleta no admet infidelitats, a diferència de la seva relació amb els polítics. Malgrat els escàndols de dopatge, el Giro d'Itàlia escriu cada any nous capítols d'una història que abans es comunicava de manera escrita en pàgines de paper i ara ho fa per internet. Ara, la gran força del Giro d'Itàlia, que torna a arrencar a Nàpols aquest cap de setmana, és la tradició oral. Als italians els agrada parlar de ciclisme i recordar fites com la del ciclista nord-americà Andy Hampsten, protagonista d'una lluita titànica enmig d'una tempesta de neu a les rampes del pas de Gavia el 1988, o el gest de dolor del Pirata Marco Pantani 10 anys més tard amb la maglia rosa .

El cantant Paolo Conte resumia molt bé el que senten molts italians amb el Giro d'Itàlia en la seva cançó dedicada a l'etern ciclista toscà Gino Bartali, en què explica el que li diu a la seva dona quan ella li proposa d'anar al cinema just els dies amb etapa del Giro: " E vai al cine... Vacci tu! " Conte, de fet, té una segona cançó dedicada a un altre protagonista llegendari del ciclisme italià, Giovanni Gerbi -conegut com a Diavolo Rosso perquè corria de vermell i un dels responsables de l'èxit del Giro-. La prova va néixer per iniciativa del diari La Gazzetta dello Sport el 1908, quan el rotatiu milanès va prometre organitzar una de les proves més espectaculars d'un esport que ja movia milions de persones. El primer Giro va sortir i va acabar a Milà el 1909, amb vuit etapes infernals més per la distància que pels cims, ja que les jornades podien durar 14 hores, com la primera, entre la ciutat llombarda i Bolonya. De fet, quan Luigi Ganna va arribar a Milà i es va convertir en el primer guanyador, no va poder estar-se de deixar anar a la premsa un expressiu " Me brüsa el cü " [Em crema el cul] en el seu dialecte llombard. Només 49 dels 127 pioners van acabar la primera edició. L'escriptor sicilià Andrea Camilleri afirma que es podria explicar la història d'Itàlia del segle XX amb una bicicleta. Ell, que en va agafar una per anar a veure com els nord-americans desembarcaven a prop de casa seva el 1943, ha seguit sempre el Giro i ha buscat les millors paraules per parlar d'uns herois que busquen hereus.

Entre el passat i el futur

I és que el Giro encara espera que aquest segle XXI creï el seu propi relat èpic, i sembla que un altre sicilià, Vincenzo Nibali, ha de ser l'home que porti alta la bandera italiana en aquesta edició. El Giro va acabar de fer-se gran en els anys posteriors al feixisme, quan aquells herois que pujaven cims alegraven els dies dels ciutadans, i convertien de passada en membres destacats de cada llar els locutors de ràdio que narraven les gestes. Especialment recordada és aquella frase del periodista de la RAI Mario Ferretti durant la 17a etapa del Giro del 1949: "Un uomo solo è al comando; la sua maglia è bianco-celeste; il suo nome è Fausto Coppi ". Coppi va rodar escapat durant 192 quilòmetres, va escalar sol la Maddalena, el Vars, l'Izoard, el Monginevro i el Sestriere Pinerolo i va avantatjar en 11 minuts Gino Bartali i en 20 Alfredo Martini. Si el progressista Coppi i el conservador Bartali van dividir Itàlia entre coppiani i bartaliani , i es van convertir en els noms més famosos de la prova i símbols de les dues Itàlies enfrontades, per a Alfredo Martini queda el record de la fotografia més emotiva: quan durant una etapa cronometrada del 1956 no podia estrènyer el manillar per culpa del dolor que li provocava una fractura a la clavícula i va córrer mossegant una corda lligada al manillar. Un episodi daurat de la història d'una prova en què els herois no s'obliden, com el català Miquel Poblet, que abans de morir seguia rebent cartes d'admiradors italians. Admiradors d'una prova que per pocs dies uneix Itàlia en una cosa: una cursa ciclista.