El guardià de l’Atlàntic sud

É s negra nit al mar argentí i la tensió és màxima al pont de comandament de l’Almirante Irízar. Un error en un dels sistemes electrònics del vaixell fa que un dels dos motors no funcioni. “Necessito que em digui si puc disposar del segon motor d’aquí poca estona, o bé si l’avaria va per llarg”, recalca emfàticament el capità Maximiliano Mangiatera, comandant de l’ Almirante Irízar, al cap de motors del vaixell. “Només amb un motor no podem entrar al port de Buenos Aires”, explica després de penjar el telèfon als oficials que l’escolten.

Joia de l’armada argentina, aquest gran trencaglaç, després d’estar-se 10 anys parat per un incendi, des de l’any passat torna a navegar i ara s’està preparant per a la campanya antàrtica 2019/20. Navega de la ciutat de Punta Alta, on té el seu port base, fins a Buenos Aires, la capital federal argentina. Seran tres dies d’intensa navegació, exercicis i simulacres que han de servir per posar el vaixell a punt.

Des de la sala de màquines, el cap de motors es torna a comunicar amb el pont de comandament. Els dos espais estan separats per deu pisos. L’ Irízar, a més de tenir 121 metres d’eslora i 25 metres de mànega (amplada), és molt alt. La seva superestructura -la part que s’aixeca des de la coberta cap amunt- es coneix com l’hotel, on hi ha cabines de gran confort per a 313 persones. “Ja hem detectat el problema, el motor tornarà a funcionar d’aquí poca estona”, tranquil·litzen per telèfon al comandant, que respira alleujat. Aquest trencaglaç oceanogràfic i antàrtic, ràpidament identificable pel cridaner color taronja del buc, és una icona de l’armada argentina.

De fet, l’ Almirante Irízar és un trencaglaç únic a Sud-amèrica. Combina diverses capacitats en un sol vaixell: pot arribar a l’Antàrtida trencant el gel; embarca i trasllada desenes i desenes de científics al continent blanc cada estiu austral; és un laboratori flotant, i té una monumental capacitat de càrrega per traslladar material a l’Antàrtida. A més, també és un vaixell militar. “Però no portem armes”, detalla el capità Mangiaterra després d’explicar les capacitats de l’ Irízar. “La nostra funció és científica, traslladar i ajudar els científics en tot el que necessiten per fer la seva feina a l’Antàrtida”, afegeix el segon comandant de l’ Almirante Irízar, el capità Héctor Vera.

L’Argentina és el país del món que té més bases científiques a l’Antàrtida, 13 en total, entre les que són permanents i funcionen tot l’any, i les que operen només quan és l’estiu austral, aproximadament del desembre a l’abril. “Cada vegada la campanya antàrtica és més llarga. Fins fa uns anys eren els tres mesos d’estiu, però ara podem navegar sense problemes unes setmanes més abans de l’estiu, al novembre. L’escalfament de les aigües antàrtiques fa que o bé hi hagi menys glaç per trencar durant la navegació o bé que el que cal trencar sigui més petit”, explica el capità Vera. L’Argentina té presència a l’Antàrtida des del 1904 i és una potència a nivell mundial pel que fa el desplegament científic al continent blanc. Des del 1959, el Tractat Antàrtic determina que l’Antàrtida només pot ser terra de pau i un espai per als científics: “I l’ Almirante Irízar és el cordó umbilical indispensable per exercir la nostra sobirania a l’Antàrtida”, deixa clar Mangiaterra mentre mostra un mapa de l’Antàrtida.

El vaixell es mou mentre el comandant del vaixell parla, però ell ni s’immuta. Els civils que som a bord ens aguantem amb les mans a les parets. “Arribar fins a l’Antàrtida és complicat, especialment perquè cal travessar el passatge de Drake, on hi ha onades molt altes i el vaixell es mou molt”, detalla aquest oficial de l’armada de 49 anys. El passatge de Drake és el tram de mar que separa el continent americà de l’Antàrtida, entre el cap d’Hornos i les illes Shetland del Sud. Un cop passat aquest passatge és quan es comencen a veure els icebergs i la navegació es transforma, però res no atura aquest trencaglaç, amb capacitat de trencar parets de gel de fins a sis metres. La primera base antàrtica a la qual arriba l’ Irízar és la Carlini, la més pròxima al continent. “Els científics i militars que porten un any sense veure’ns ens reben amb molta emoció i tristesa. Saben que se’ls ha acabat estar-se a l’Antàrtida, però fa un any que no veuen a ningú, només als companys de campanya antàrtica”, narra el capità de la nau.

Deu anys sense navegar

Fa 40 anys que l’ Almirante Irízar connecta les bases antàrtiques argentines amb el continent americà. I si aquest vaixell pogués parlar de ben segur que ens oferiria un important testimoni de com les coses han canviat al continent blanc per l’escalfament del planeta. Però una altra de les coses que podria explicar seria què va passar exactament el 10 d’abril del 2007, quan de tornada de l’Antàrtida va patir un greu incendi a bord que va consumir el 15% de les instal·lacions. I qui era a bord com un jove tinent és l’ara capità Mangiaterra, l’actual comandant de l’ Irízar. “Vam actuar de manera ràpida i ordenada i vam abandonar el vaixell en les llanxes salvavides. I quan l’incendi va quedar controlat vam tornar-hi per lluitar finalment contra les flames”, recorda Mangiaterra. El llavors comandant de l’ Irízar, el capità Guillermo Tarapow, no va abandonar mai el vaixell, i fins i tot va arribar a quedar-s’hi sol durant unes hores, quan encara no se sabia la magnitud de l’incendi. “No només és una tradició marinera, sinó també una obligació: el comandant no ha d’abandonar mai la nau fins que tripulació i passatgers estiguin sans i estalvis”, recorda Mangiaterra.

La soledat que viu el comandant del vaixell quan es queda sol a bord en un incendi o accident també la viu cada dia. “Esmorza, dina i sopa sempre sol”, explica el segon comandant, Héctor Vera, mentre els seus oficials i ell sopen en un menjador diferent del del màxim responsable de l’embarcació. “Medita, pensa i planifica la navegació. La responsabilitat de ser el màxim comandament fa que visqui amb força solitud el càrrec. Sempre ha sigut així”, puntualitza Vera. “¿Està a punt per a aquesta solitud?”, li pregunta aquest reporter. “Va amb el càrrec”, contesta Vera en una sobretaula que s’allargarà una bona estona més amb un cafè pel mig.

L’ambient que hi ha entre oficials, tinents i capitans és de gran camaraderia. Es fan bromes entre ells i hi ha rialles. Això sí, sempre es tracten de vostè i ningú comença a menjar o s’aixeca de la taula sense demanar permís a l’oficial amb més rang. “El segon comandant té un contacte més directe amb els oficials i els suboficials. Gestiona més el dia a dia operatiu, mentre que el comandant es concentra més en la navegació i en prendre les decisions”, explica Héctor Vera. Per sorpresa, el comandant Mangiaterra entra al menjador dels oficials i de manera automàtica i respectuosa tots, també els periodistes que som a bord, ens aixequem i saludem. “Bona nit, senyor”. “No cal que s’aixequin”, contesta ràpidament el comandant fent un gest amb la mà. Quan marxa el comandant, la broma és obligada cap als reporters. “Fa tres dies que sou a bord i ja us heu mimetitzat amb nosaltres!” Tothom esclata en rialles.

L’incendi que va patir l’Irízar ja forma part del passat, però ha deixat una gran cicatriu a l’armada argentina. La factura de la seva reparació és llarga, en temps i en diners: 10 anys amb el vaixell a les drassanes de Buenos Aires i un cost total de 250 milions de dòlars. Refer el vaixell ha costat a l’estat argentí 105 milions de dòlars, mentre que 145 milions de dòlars és el que ha costat abastir les 13 bases argentines al continent blanc amb vaixells i helicòpters de lloguer, especialment russos, durant 13 campanyes antàrtiques.

Hospital flotant

Els oficials de l’ Almirante Irízar no entren a valorar si va ser millor reparar-lo o si hauria sigut millor comprar-ne un de nou. Per a ells, l’ Irízar és una icona que navega de manera imponent per les aigües antàrtiques i de l’Atlàntic sud. I recorden quan l’any 1982, en plena Guerra de les Malvines entre l’Argentina i el Regne Unit per la sobirania de les illes de l’Atlàntic sud, l’ Almirante Irízar va funcionar com a vaixell hospital. Es va pintar de blanc amb unes immenses creus vermelles a totes bandes i tenia una capacitat per a 260 llits, dues sales de teràpia intensiva, dos quiròfans, laboratori bioquímic, sala de radiologia i sala hiperbàrica. Amb 40 professionals sanitaris a bord, aquest trencaglaç es va convertir en un hospital flotant.

Avui en dia encara és un hospital flotant, això sí, amb menys llits per a atenció hospitalària, però amb les mateixes capacitats que durant la Guerra de les Malvines. En aquesta navegació preantàrtica i preparant-ho tot, com a responsables mèdics hi viatgen la bioquímica Sandra Méndez i l’odontòleg Carlos Zamora. Tots dos són professionals que han optat per les forces armades com a sortida laboral. Són tinents, però no tenen ni tindran mai funcions de comandament naval, tot i que la seva presència és vital per augmentar la capacitat operativa. Al trencaglaç Almirante Irízar s’hi embarquen metges, infermers, dentistes, enginyers navals i bioquímics. “Podem atendre qualsevol urgència mèdica i, fins i tot, operar si fos necessari. I si necessitem ajut disposem d’un sistema de videoconferències que ens permet connectar via satèl·lit amb altres metges que ens poden orientar”, explica el tinent Zamora, mentre ensenya les instal·lacions mèdiques del trencaglaç. Odontòleg de professió, assegura que un mal de queixal pot ser una gran complicació mèdica enmig de l’Antàrtida. Somriu al seu costat la tinent Sandra Méndez. Com a bioquímica és la responsable de la farmàcia del vaixell i del seu laboratori. Però tant la tinent Méndez com el tinent Zamora, com a militars que són, quan és necessari s’encarreguen d’ajudar els helicòpters que s’enlairen i aterren a l’ Irízar com a senyalers. “Com a les pel·lícules!”, bromeja la tinent Méndez.

Vaixell escola

L’ Almirante Irízar també embarca els futurs oficials en singladures d’instrucció. Són una quarantena d’alumnes de segon, tercer i quart de l’Escola d’Oficials. Posar-se a prova en condicions de navegació complicades forma part de pla d’estudis. “Vostès són els que han medicat el cadet?”, pregunta un excapità de l’armada, ara professor de navegació, a la tinent Méndez i el tinent Zamora. “Com l’han vist? El vull aixecat d’aquí poca estona, s’ha d’aprofitar el temps”, explica. Cal aprofitar al màxim la navegació a bord d’aquest trencaglaç, 24 hores operatiu i on sempre hi ha oficials de guàrdia al pont de comandament. “Realment hem tingut uns dies de molt bona navegació, però llàstima que no hagin pogut aterrar els helicòpters que ens acompanyen a l’Antàrtida”, lamenta el segon comandant Vera. El trencaglaç té una gran pista d’enlairament i aterratge a la popa, amb dues bodegues al costat on queden aparcats dos helicòpters Sea King.

De matinada, el pont de comandament és a les fosques i un petit llum vermell il·lumina les cartes de navegació. De lluny es veu Montevideo. De fet, el que es veu són els llums de la capital de l’Uruguai. Tot i que l’Almirante Irízar té la més moderna tecnologia nàutica, també s’hi navega com s’ha fet tota la vida, calculant els rumbs i les estimacions de manera manual. “Queda’t quiet una estona i ja veuràs com la vista se t’acostuma a la foscor. Llavors veuràs les onades i l’horitzó”, aconsella a aquest reporter el segon comandant, Héctor Vera. I així és com enmig de la foscor veig com la proa del vaixell talla les onades rumb a Buenos Aires, la capital argentina. 