13 de setembre, Salvador Allende
Un amic em recordava que una de les notícies que més brutalment el van impactar de jove va ser el cop d’estat del general Pinochet a Santiago de Xile l’11 de setembre de 1973. Era a casa dels seus pares, encara no havia començat el curs escolar i vesprejava i es feia fosc mentre escoltaven les notícies per la ràdio (Ràdio Barcelona, no Ràdio Nacional; la primera utilitzava un mínim marge d’autonomia com a emissora privada). Les narracions impressionaven i la sensació d’angoixa creixia. L’endemà van poder veure les primeres imatges, en blanc i negre: els moviments de tropes, el bombardeig aeri del Palau de la Moneda; les primeres detencions; la parafernàlia militar. I, m’explicava, aquest episodi es tancava amb la terrible portada del setmanari 'Triunfo': sobre un fons absolutament negre, només el nom 'Chile', de color blanc. La imatge ho deia tot; era definitiva. A l’interior, un reportatge estremidor sobre les darreres hores a la Moneda; l’anàlisi aïrada d’Eduardo Haro Tecglen. El cop d’estat de Pinochet va ser un dels episodis més trasbalsadors del darrer terç del segle passat; pel significat, per les conseqüències, per les imatges, pels exiliats que vindrien cap a Catalunya (aquest amic va acollir, durant uns mesos, un professor de literatura que era un exiliat; encara està entusiasmat amb el que els va explicar).
Van passar els anys i el món ha anat donant voltes. Moltes voltes. A Barcelona, al cap dels anys i d’uns quants consistoris democràtics, es va urbanitzar una petita plaça al capdamunt del barri del Coll, a la frontera amb el Carmel. Un lloc d’accés una mica dificultós (has de pujar, el viatge amb autobús o metro des del centre és llarg), fora dels circuits habituals de concentracions de la ciutat; una mica lluny de tot arreu. La plaça va ser batejada amb el nom de Salvador Allende.
I allò que devia començar com un homenatge el dia que se li va posar nom es va convertir en una tradició. Cada 11 de setembre al matí, una petita multitud de gent (veïns i forans) es troba a l’espai per retre homenatge a Salvador Allende, al Xile democràtic i als milers de víctimes que la barbàrie pinochetista va deixar durant els anys de la dictadura.
Habitualment s’hi troben veterans exiliats, els seus fills i nets, les associacions que els representen; també hi fan acte de presència representants de grups i associacions d’esquerres del país. S'hi pot veure gent de la UGT i Comissions Obreres, del PSC-PSOE, dels comuns, d'EUiA i d'altres grups d’esquerres, organitzacions socials, etc. Fins i tot s’hi podia trobar l’actual presidenta del Congrés de Diputats. No és un acte de segona divisió.
Hi sonen les cançons dels temps heroics: Inti-Illimani, Quilapayún, Víctor Jara. Es fan parlaments més o menys abrandats, més o menys enyorívols i nostàlgics; i s’acaba amb una traca o uns grallers. És un acte molt digne, de memòria justa i necessària, que cal preservar. Potser en els darrers temps s’hi nota una certa incidència de l’ambient polític general que respirem (per entendre’ns, no hi ha una gran presència independentista), però mai s’hi ha produït cap incident.
Aquest any va ser exactament igual. El veí que el dia 12, a les set del matí, passejava el gos per la plaça, va poder observar els rams de flors i les ofrenes signades per la gent habitual: UGT, els socialistes, els comuns, els exiliats i els seus fills i nets, etc. Res que no s'hagués fet en els anys anteriors.
El dia 13, aquest veí hi va tornar a passar. I l’escenari ja no era l’habitual. Algú havia destrossat totes les ofrenes del dia 11, escampant a cosses flors i cintes, i havia col·locat, en una barana al costat del bust de Salvador Allende, tres ofrenes florals en forma de bandera espanyola, la 'rojigualda'. No m’equivoco i soc plenament conscient del que escric. I no cometo cap mena d’ingenuïtat: afirmo que qui va posar les ofrenes espanyolistes va destrossar les que ja hi havia. No hi ha casualitat de cap mena. No havia passat mai en tots els anys que s’ha fet aquest acte. Si m’equivoco, rectificaré, però ho dubto.
Mai l’espanyolisme radical, supremacista i xenòfob (en forma d’aquesta mena d’ofrena de la 'rojigualda') havia fet acte de presència a la plaça Salvador Allende. Mai s’havien destrossat deliberadament les ofrenes del dia 11 (potser sí, alguna vegada, per pur gamberrisme).
Aquesta és la realitat pura i dura. Qui en vulgui prendre nota, que ho faci. Els totòlegs que han tornat de vacances fastiguejats perquè la samarreta independentista de la Diada era horrible i vulgar i molesta el seu exquisit sentit de la vida ja ho saben: si juguen amb focs (equidistants) s’acaben cremant amb les atxes dels quatre brètols que, segons ells, no són ningú. Els que carreguen els neulers de la divisió social del país als independentistes (des dels 'pijo-progre-exquisits' fins als centristes de mitjans aristocratitzants), que s’ho facin mirar. El nacionalisme espanyol radical, intolerant i xenòfob és aquí; i quan hagi acabat d’aixafar ofrenes florals a la plaça Salvador Allende potser començarà a pensar en els parterres de la part alta de la Diagonal.
