La feina és un bé escàs
LA GLOBALITZACIÓ de la imparable revolució tecnològica ens està abocant al que s'havia vist com un somni però, de moment, és un malson: la feina necessària per sobreviure la pot fer cada vegada menys gent dedicant-hi menys hores.
En una societat solidària ens plantejaríem què fem amb l'oci i com ens repartim la feina que queda. En la nostra, una elit s'enriqueix fins a l'obscenitat, una majoria minvant s'empobreix treballant cada cop més i una minoria creixent malviu de subsidis i amb la moral per terra.
Contra això sorgeixen iniciatives com la renda bàsica incondicional. Aquesta cucanya permetria al ciutadà, pel simple fet de ser-ho, anar tirant de la rifeta. Seria el cop de gràcia a la sentència de sant Pau que, passant per Lenin, es va colar a la Constitució de l'URSS: "Qui no treballi que no mengi".
Però un autèntic progressisme potser hauria de negar la major i salvar el treball com a deure i dret, com a font de dignitat i principi imprescindible de cohesió. La feina és un bé escàs? En cap cas si deixem de traficar-hi com si fos una mercaderia.
Si en un altre món possible hi ha societats prou riques i tecnificades per pagar un sou a cadascú, també hi haurà sempre coses que cadascú, si té un mínim de salut, podrà fer pel bé comú. La feina, entesa així, és una mina que no s'acaba mai, i mai hauria de ser opcional.
Utòpic? Tan utòpic com absurd és el que fem ara mateix: tenir, per exemple, un munt de joves mestres vivint dels seus pares, deprimits i plegats de braços, i anar afegint alumnes a les classes dels que treballen fins que no s'hi pugui ensenyar res.
