29/06/2019

Èxits (i fracassos) milionaris

4 min
Èxits (i fracassos) milionaris

Primer van arribar els milionaris. Després el terme va ser superat pels multimilionaris. Al cap de poc, però, aquella nova paraula ja resultava ineficaç per mesurar les fortunes acumulades per una sola persona. Tant va ser així que -en terminologia ianqui- aviat vam haver d’utilitzar el concepte bilionari, que al cap de poc tampoc era ja un terme útil per parlar d’alguns rics, que s’havien convertit en multibilionaris. Ara aquesta paraula també ha quedat obsoleta per referir-se als més winners del capitalisme. Per això als EUA ja han inventat el concepte zillionaire, un terme que va començar amb una mica d’humor incorporat però que finalment s’ha acabat fent un lloc puntualment en algunes publicacions serioses, que l’han hagut de fer servir perquè el capitalisme desbridat esclafa el diccionari amb la mateixa força que Trump el bon gust.

Però que és un zillionaire? Doncs, en essència, és algú tan ric que ja no hi ha paraules per referir-s’hi. Seria una cosa així com el petabyte de la riquesa. ¿I qui ocupa aquest càrrec actualment al planeta? Doncs es veu que n’hi ha tres: Jeff Bezos i Bill Gates, que ja hi eren de feia temps, i Bernard Arnault, l’amo de l’imperi del luxe LVMH, que diuen Forbes i Bloomberg que hi ha entrat recentment, després que la seva fortuna ha superat els cent mil milions de dòlars.

Arnault, que no era de casa pobra però que al bressol no era ni de lluny on és ara, s’ha fet zillionaire -¿en català podríem traduir-ho com centmilmilionari?- venent productes de luxe, principalment moda i begudes alcohòliques. Amb 70 anys, el francès ha esdevingut l’únic zilli no tecnològic ni inversor d’aquest reduït grup d’humans. Però per què Arnault ha arribat a aquesta cúspide a hores d’ara? Doncs perquè els seus articles de preus desorbitats encaixen a la perfecció amb els nostres temps, en què hi ha un creixement exponencial del nombre de milionaris que se’ls poden permetre, igual que jo anar al KFC. Sobretot a la Xina, on adoren les firmes de moda d’Arnault, fins al punt d’haver-li fet ingressar 3.200 milions de dòlars l’últim any i haver-lo instal·lat en els 100,62 milers de milions de patrimoni total.

El cas d’Arnault resulta molt simptomàtic de cap on avança el món, ja que el seu negoci es basa essencialment en el fet que hi hagi gent molt rica. Una estratègia de negoci que no seria discutible si no impliqués el trist fet que perquè aquests siguin milionaris cada cop hi ha d’haver necessàriament més pobres. És a dir, el gaudi estètic de tots els que fruïm amb les desfilades de les seves firmes se sosté gràcies a un repartiment de la riquesa més desigual, amb pobres més pobres i rics més rics.

Però el més lamentable de tot plegat és la lectura completament acrítica que molts mitjans especialitzats en temes glamurosos i d’alta societat fan d’aquesta història, que venen com el meravellós relat d’un home fet a si mateix. Tot i que no es mentida que Arnault sigui un visionari i un empresari virtuós, el seu cas no és un èxit col·lectiu ni res a celebrar, perquè en realitat és el símbol del fracàs de tots plegats en el repartiment just de la riquesa. És el símbol de la desaparició de la classe mitjana, que ja no pot comprar a les seves botigues ni estalviant. Definitivament, allò que la història sempre l’escriuen els guanyadors no només es dona quan hi ha guerres...

I sense abandonar el capitalisme, però a la banda dels fracassos, hi ha el cas d’ Arii, una influencer que -alerta, oxímoron!- era irrellevant. La seva història desmunta la ficció d’omnipotència que s’havia creat respecte a aquest col·lectiu professional, que els últims temps s’ha fet d’or gràcies a les empreses, sobretot de moda, que els llogaven per fer créixer les seves vendes. Una fórmula que molts pressentíem -no en teníem proves, perquè les empreses que els fitxen i punxen, evidentment, no ho expliquen- que no era tan perfecta com semblava.

Aquesta jove de Miami, que amb només 19 anys és seguida per 2,6 milions de persones a Instagram, va treure al mercat a principis de mes una col·lecció de roba sota la seva pròpia firma que -tot i no ser ni particularment lletja ni particularment cara- ha estat un autèntic fracàs. Tant, que la mateixa autora del negoci va emetre un comunicat lamentant que no havia aconseguit vendre ni 36 samarretes, que era el mínim que li exigia el proveïdor per engegar les màquines de cosir. 2,6 milions de fans i ni 36 samarretes venudes. Vet aquí la síntesi de la bombolla de la influencer business, que després que mig planeta conegui la història d’Arii fa més olor d’Herbalife que no pas de Bernard Arnault.

Mentre mirem d’esbrinar si aquests 2,6 milions de seguidors són reals o comprats -la gent que fa un like a les seves fotos sol ser menys d’un 2%-, si són homes que la segueixen pel físic i no noies que idolatren el seu estil, o gent que mira les seves stories perquè no té diners per anar al cine -i per tant tampoc per comprar res-, cal esperar que el cas Arii serveixi perquè les empreses es plantegin si no s’haurien de guardar un pessic del seu pressupost publicitari per posar-lo als mitjans. Perquè, en el malaguanyat negoci de tenir influència, almenys aquests segons tenen una mica de trajectòria.

stats