25/11/2020

L’Espanyol de mai o l’Espanyol de sempre

2 min
Concert de despedida dels escenaris de Raimon, al Palau de la Música de Barcelona, el 2017

La setmana entrant Raimon fa 80 anys. Molts pensem que és la figura viva més important de la cultura catalana. Em temo, però, que aquest aniversari passarà més desapercebut del que es mereix. Perquè Raimon és prou valorat. A causa de diferents motius: pel seu tarannà (en frases solemnes no ha cregut mai), per no apuntar-se al pensament hegemònic (“M’entendran? No m’entendran?” No t’han entès) i perquè la plaça de cantautor nacional ja està ocupada (i ve del nord i no del sud). Durant molts anys, quan Raimon anava de bolos per aquí i per allà tothom li demanava el mateix repertori (les inevitables Al vent, Diguem no, però també Jo vinc d’un silenci –amb aquella interpretació errònia i general sobre la identitat–, Veles e vents, Al meu país la pluja, He mirat aquesta terra i tantes altres). Una mica cansat de les “cançons de sempre”, Raimon va publicar un disc amb “les cançons de mai”. Un disc immens (amb les grans Parlant-me de tu i Soliloqui solipsista i amb meravelloses versions d’Ausiàs March com ara Quan plau a Déu) amb el qual demostrava el que ja sabíem: que hi ha molt Raimon més enllà dels clàssics.

L’Espanyol de sempre també és un concepte, tot i que no té res a veure amb les cançons. L’Espanyol de sempre és fràgil psicològicament. L’Espanyol de sempre rep gols als minuts finals. Els seus jugadors miren a l’infinit amb una expressió entre poruga i nostàlgica. A l’Espanyol de sempre les decisions arbitrals davant jugades dubtoses sempre li surten creu. L’Espanyol de sempre és, només, una qüestió de fe. L’Espanyol de sempre perd les tandes de penals, especialment si són en finals europees. L’Espanyol de sempre ho espatlla tot en el pitjor moment.

Però també hi ha l’Espanyol de mai. El que veu com el xut de Balic surt lleugerament desviat en temps de descompte. El que guanya finals de Copa. El que gaudeix del llançament de Jaro als núvols. El del gol de Coro. El que es classifica per Europa a última hora.

Tots els pericos sabem que estar a Segona no és cap garantia per no trobar-te l’Espanyol de sempre. Els esperançats en gaudir de l’Espanyol de mai érem, fins fa ben poc, majoria. Però dues ensopegades absurdes estan decantant la balança. Ara en sis dies tenim tres partits: en una setmana sabrem amb quin dels dos Espanyols ens haurem d’afrontar aquesta temporada. Jo, amb l’optimisme de la voluntat, ho tinc clar: el de mai.