Empatxat d’entrevistes gimcana
No havia vist mai la mítica entrevista de Pilar Trenas a Mick Jagger, l’any 1987, a TVE. La coneixia només per la paròdia que en va fer Gurruchaga en aquell deliciós esperpent anomenat Viaje con nosotros. Paròdia cruel i valenta, ja que era la primera vegada que la ironia apuntava cap a un personatge de la televisió única espanyola. El lleig dels Calatrava -no em siguin políticament correctes: se’l coneixia així- fent de Mick Jagger és una d’aquelles coses que no s’obliden fàcilment.
Doncs bé, vaig voler recuperar l’entrevista original. I sí: era un despropòsit de cap a peus. La meitat de les preguntes havien de ser corregides pel cantant. No, de petit jo no volia ser famós. No, mai he escrit cap cançó fent apologia de les drogues. No, no he abraçat últimament la vida sana i l’exercici m’avorreix. En un moment de l’entrevista la presentadora li recorda que se’l coneix com a Morritos Jagger i li demana què li deu al seu físic. “Ho sento, m’he perdut. Si oblidem aquesta pregunta, seré molt correcte i podrem seguir parlant d’altres coses”, li respon entre badalls. I així tres quarts d’hora.
Dies després, en declaracions a El País, la periodista es desfogava: “Jagger és l’ésser més groller, maleducat i desagradable al qual he tingut ocasió d’entrevistar. No té la més mínima educació. Als seus 44 manté un posat de nen fatxenda, incoherent i sense cap tipus de discurs. Crec que només serveix per pujar a un escenari i fer el mico”. La veritat és que el vocalista deia prou coses interessants: jo m’he empassat el vídeo ja dos cops.
Però el que jo volia preguntar en la crítica meandrosa d’avui és: ¿què se n’ha fet de les entrevistes extenses a televisió a primeres figures internacionals? I no, no em refereixo a portar-los a un programa i fer-los quatre preguntes mentre se’ls convida a endevinar quina cançó interpreta, fent saltar els seus pneumàtics pectorals, un forçut convidat al plató. No tinc tanta imaginació: això va passar a El hormiguero amb Sylvester Stallone. Quin contrast amb la sobrietat meravellosa de James Lipton, l’home a qui, amb quasi 90 anys, he vist treure més suc dels actors: busquin la de James Gandolfini i intentin no plorar d’emoció.
I després hi ha la frustració de veure que Catalunya no entra dins de les rutes de promoció de les estrelles. Hi ha bons formats d’entrevistes, però poca agenda. Quan vaig entrevistar Àngel Casas li vaig demanar com s’ho havia fet per portar Joan Collins o Sylvia Kristel. Li va concedir el crèdit a una noia que tenia “molt espavilada” fent de coordinadora. Es referia a Teresa Berengueras, Terebere. Ja m’ho suposo que ara no es posarà a trucar a famosos a la desesperada, però ¿algú sap on para la Terebere del segle XXI? Que George Clooney visiti TV3 -o 8TV- ¿no és una manera com qualsevol altra de ser al món?
