El científic aventurer que ha seduït Viggo Mortensen
BarcelonaA les múltiples facetes que ja coneixíem del renaixentista Viggo Mortensen -actor, pintor, fotògraf, poeta, músic- se n’hi pot afegir encara una més: editor. El 2002 va fundar el segell Perceval Press per implicar-se en “projectes singulars” i publicar llibres d’art que difícilment tindrien sortida comercial. És el cas del volum que va presentar ahir al Museu Blau, Hijos de la selva, el retrat d’un investigador revolucionari de principis de s. XX, l’alemany Max Schmidt, i la seva recerca en zones ignotes del Brasil i el Paraguai.
Schmidt (1873-1950) va aplicar un mètode de treball pioner basat en el treball de camp no agressiu, fruit de la convivència amb diferents ètnies al seu territori. Va abandonar l’antropologia de gabinet, que es basava en informacions de militars o exploradors, i va endinsar-se ell mateix a la selva, en diferents expedicions entre el 1900 i el 1940. No tenia la visió colonial pròpia de l’època; es relacionava amb respecte amb l’entorn i amb els indígenes, d’igual a igual. El que queda del seu llegat -en part va ser cremat perquè va morir de lepra i es temia el contagi- es conserva al Museu Etnogràfic Andrés Barbero del Paraguai.
A més del valor intrínsec de la recerca científica i de la recuperació d’un nom injustament oblidat per la història de l’antropologia, a Viggo Mortensen el van seduir les fotografies de Schmidt, en què s’observen formes de vida pràcticament extingides. “Té alguna cosa de novel·la de Joseph Conrad”, afirmava. Ell mateix va seleccionar les plaques de vidre que havia processat Schmidt, les va embolicar i se les va endur en una maleteta dalt d’un avió, a la falda, com un tresor, per fer-ne còpies d’alta qualitat als Estats Units. El resultat de l’edició gràfica i l’estudi es pot llegir a Hijos de la selva.
Ahir Mortensen va refusar educadament les fotografies en solitari, i va donar la paraula als autors del llibre, els doctors en antropologia de la Universitat de Buenos Aires Federico Bossert i Diego Villar. “Max Schmidt era un tipus prim, desmanegat, a qui tot li sortia malament, el prototip del perdedor”, descrivia Villar per intentar explicar per què la ciència va bandejar aquest científic apocat i, en canvi, va encimbellar l’abassegador polonès Bronislaw Malinowski i l’avui canònic Els Argonautes del Pacífic Occidental, que és posterior, del 1922. L’origen alemany i que acabés escrivint en revistes de l’Amèrica del Sud no el van ajudar. Ni tampoc la seva ferma voluntat de viure amb els indígenes, al Mato Grosso i al Gran Chaco. El 1929 va deixar la plaça a la universitat i al Museu Etnològic de Berlín i es va establir al Brasil. No era fàcil, i no n’oferia una visió idealitzada però sí detallada. “Creia que la inexorable colonització occidental arrasaria amb tot i volia deixar-ne constància”, deia Bossert. En les seves accidentades expedicions va ser víctima de piranyes i escurçons, va contreure malària, va ser rebut amb fletxes o amb un silenci tallant, i havia patit robatoris i naufragis de canoa. “I, tanmateix, deixa un llegat vital de recuperar”, deia Villar.
Qui sap si aquest Quixot acabarà sent carn de cinema. Per ara, Mortensen ha regalat el llibre a Lisandro Alonso (Jauja ). “I ja està pensant a anar al Brasil”, avisa l’actor.
