El català: una ucronia que s’està fent real?

Tot fa bona pinta. El rei Jordi a la garjola. Winston Churchill, assassinat. A Londres es parla alemany. Anglaterra ocupada. Els nazis guanyen la Segona Guerra Mundial. Un final alternatiu per a la història. Una ucronia, una distopia, una anada d’olla. És la sèrie de televisió SS-GB. Pensar. Rumiar. Aquí, el pastisser de somnis J.V. Foix ja ho va deixar dit quan ens clavem la xeringa de la nit i la droga s’enfila com una serp bufanda neuronal que ens mossega a petons caníbals: “És quan dormo que hi veig clar / Foll d’una dolça metzina”.

Aquí li hem fotut a granel a la droga de les ucronies, distopies i ficcions amanides amb allioli lisèrgic. La putada és que a Catalunya el somni es torna realitat. Retornem a l’ombra. Cavalquem cap al forat, el búnquer, la cova. Baixem cap a la vida de talp amb ulleres fumades. Vegeu-nos a Retorn al sol. Mireu, novel·la d’una Catalunya utòpica-distòpica i totes les palles mentals que se us acudin. L’escriu Josep Maria Francès i es publica poc abans del juliol de 1936. Buf, buf... El periodista català endevina un bon bufet lliure de coses: la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial, les bombes atòmiques, els desastres ecològics, les democràcies malaltes... És una sobredosi d’optimisme. Per això dos milions de catalans fugen de la superfície i se’n van cap al centre de la Terra. Dins de la muntanya de Montserrat. Funden, a les entranyes, un nou país: Subolesa. Dos segles al cau. Sense llum, sense sol: la Catalunya del futur. Oi?

La ficció de Francès cada cop és més real, clara. Les bufetades de lluminositat ens estampen cap a la cova. Hi ha una prova com una lluna fanal làser el dia de l’explosió atòmica de la galàxia: la llengua. El català és un cosa que fuig, cames ajudeu-me, cap al forat. Cap a l’amagatall, la caverna, el formiguer. El català va desapareixent cada cop més de tota superfície: de les entrevistes als mitjans de comunicació com mai ho havia fet, per exemple. Cada cop caiem per més forats. S’està reconeixent, novament, el català com a llengua de segona. Com a llengua que no serveix per al tu a tu. Torna el clàssic que mai ha marxat. La història de Catalunya i Espanya també a la llengua: jo, sí; tu, no. El català com a llengua incomunicativa, mare de la fractura. PVC lingüístic. Idioma de plàstic. Que es pot doblegar, masegar, fondre, transformar, trencar. Artificial, postís, invàlid, superflu, aparent, gratuït, inútil, fals, il·lusori, nul, ficcional. El català com una ucronia. Imaginem.

Només podem parlar català a dos mil metres sota terra. Sempre de nit. Només podem parlar català a hores convingudes, arbitràriament per sorteig, de la matinada. Només podem parlar català si abans hem demanat un permís per parlar català que hem de renovar cada mes. Només podem parlar català entre persones que parlin català, mai davant de persones que parlin altres llengües o que els molesti el català. El català només es parlarà per xerrar sobre el folklore establert per decret llei, sota cap permís es podrà parlar sobre política, esports, economia, ciència, filosofia, sexe... Per parlar català cada individu haurà de pagar una quota mensual que cada any s’incrementarà. Ucronia o realitat?

Tot el peix del futur està venut. O d’una vegada per totes ens adonem que els catalanoparlants no hem de canviar de llengua o la cova ens espera amb dentetes. Hem de passar del “Jo, sí; tu, no” al “Jo, sí; tu, sí”. Dimitir de la llengua és dimitir de la vida. Si la pitjor collita és no sembrar, si no plantem orgull lingüístic no collirem orgull d’existir i no tindrem res que broti damunt la terra. Anem morint i només a l’espai d’un taüt, sota terra, se sentirà la llengua.

El periodista Josep Maria Francès va morir a Mèxic, exiliat. Les seves colossals memòries (921 pàgines) il·luminen el forat: Memorias de un cero a la izquierda. El títol ho diu tot: fracàs (individual-generacional) i escrites en castellà. Fins i tot les memòries estan redactades com una ficció davant la impossibilitat de poder explicar la realitat. Només som si som ficció, perquè la realitat és per als altres. Zero: res. Mentre escric tinc la meua filla als peus. I em pregunto com un interrogant ucronia si en el futur li podré dir “T’estimo”. Si ella ho podrà dir. Si ens haurem d’amagar perquè estimem i no volem deixar d’estimar.