BARÇA
Misc 07/12/2020

El Barça i Itàlia, una relació gairebé impossible

El futbol italià ha competit contra l'escola blaugrana, on tot just tres italians han jugat

6 min
Demetrio Albertini en una imatge d'arxiu del 2005, quan va jugar amb la samarreta del FC Barcelona.

BarcelonaPoques terres desperten tanta fascinació com Itàlia, a casa nostra. Tant, que més d’un afirma que Catalunya no deixaria de ser la regió més occidental d’Itàlia, frase que s’ha atribuït en ocasions a Josep Pla, un dels grans italianòfils de casa nostra. Unides per un mar i per una història que ha portat les quatre barres als castells de Sardenya i Nàpols, i artistes d’una banda a l’altra, la relació entre Catalunya i Itàlia és aquella d’un amor impossible quan es parla de futbol. Al Barça han jugat més de 20 francesos, més de 10 portuguesos i alemanys, desenes de brasilers i argentins, però només tres italians. Tot just tres futbolistes, quan Itàlia, amb quatre Mundials i un munt d’equips de primer nivell, ha escrit el seu nom en lletres d’or durant dècades. Un consol seria recordar que Messi té arrels italianes. Llunyanes, però té cognom italià.

"En guardo molt bon record, del pas pel Barça. Arribava després de guanyar el Mundial, era una època molt bona de la meva carrera, però a l'arribar ja vaig veure que costaria adaptar-me. Als rondos els porters tocaven la pilota millor que jo! Tothom em preguntava sobre l’estil, perquè els italians sempre tenim fama de ser defensius, quan jo era un lateral que volia atacar. Per això m’hi vaig sentir bé", explica Gianluca Zambrotta. El lateral de Como, amb un palmarès ple d’èxits tant a la Juve com al Milan, va estar dos anys al Camp Nou, i va guanyar només una Supercopa d’Espanya a les ordres de Rijkaard. "El Barça és el gran exponent del futbol ofensiu i Itàlia tindria la fama de ser on millor s’ha defensat, però això s’ha anat trencant. A Itàlia el Barça sempre ha sigut molt admirat, ha influenciat molts dels tècnics que ara han obert el joc a la Serie A. Jo no vaig tenir problemes per l’estil al Barça, vaig marxar per motius personals", afegeix, i admet: "Vaig tornar a casa per salvar el matrimoni. La meva dona no s’hi sentia bé, a Barcelona, va patir una depressió. Si fos pel club, m’hauria quedat. M’agradava com es viu el futbol, com s’estima el joc i el que significa per als aficionats", afegeix.

Sandro Puppo, entrenador del Barça els anys 50

Zambrotta encara és l'últim italià del Barça. El primer va ser el sicilià Francesco Coco, un lateral que va jugar la temporada 2001-02 cedit pel Milan. No va triomfar. Ni al Barça, ni després. Considerat una eterna promesa, acabaria convertit en protagonista de notícies de la premsa del cor, participant a programes televisius en què era en una illa lluitant per sobreviure portant un banyador curt, envoltat d’altres participants, també amb poca roba. Coco arribaria a marcar un gol al Barça, es faria famós quan Carles Rexach li va demanar marcar a l’home a Liberopoulos en un partit de la Champions contra el Panathinaikos. I el tercer va ser Demetrio Albertini, que la temporada 2004-05 va arribar al gener al Barça reclutat pel seu antic company al Milan Frank Rijkaard. Amb 34 anys, tenia un palmarès brillant, amb 5 lligues i 3 Champions al Milan, però castigat per lesions jugava com podia a l’Atalanta. Però Rijkaard li va donar una oportunitat al Barça, on jugaria tot just cinc partits i guanyaria la lliga abans de retirar-se. A la llista s’hi podrien afegir dos nom: Thiago Motta, brasiler qui jugaria amb Itàlia gràcies als seus avis i Andrea Orlandi, migcampista català amb arrels italianes, que va debutar al primer equip abans d’una carrera per diferents països, un dels quals Itàlia, on jugaria al Novara.

Malgrat que el Barça té moltes penyes a Itàlia i Barcelona és una de les ciutats amb més italians, la relació entre el club blaugrana i el futbol italià segueix sent complicada, potser per l’estil. "S’ha parlat molt de la diferència d’estils, però crec que el futbol italià ha après del Barça i el Barça ha après d’Itàlia. Ara, és cert que durant molts anys a Itàlia es pensava en defensar quan el Barça ja volia atacar sempre, això no ha ajudat. Però també és cert que la gent del Barça venia a Milà per veure com treballava el Milan als anys 90, per analitzar la ciutat esportiva, la preparació física... especialment el lligam amb el Milan era evident, aquells anys. El Milan de Sacchi i el Barça de Cruyff eren equips revolucionaris, connectats per un lligam de modernitat i èxit", defensa Albertini. "Als anys 90, la gran referència era el futbol italià. I clubs com el Barça van estudiar el que es feia a la Serie A a nivell econòmic, d’imatge... però no ens vam saber renovar. Aquell Milan jugava molt bé, però ningú va seguir el nostre camí i la lliga espanyola va passar a ser la millor. Ara a Itàlia admirem i aprenem del que ha fet Guardiola al Barça. El Barça ha inspirat els nous tècnics", afegeix. Com si fossin artistes del renaixement, la relació entre els catalans i Itàlia és més d’aquells que aprenen i s’inspiren, sense canviar de casa.

Zambrotta i Thuram, amb la samarreta del Barça.

Barcelona és terra santa per a molts italians després de l’èxit de la selecció azzurra el 1982 al Mundial, especialment amb aquell triomf 3-2 contra el Brasil al vell Sarrià. Però com que és una relació complicada, a Catalunya es plora més per la derrota brasilera que pels tres gols de Paolo Rossi. O per les semifinals del Camp Nou, on Itàlia va derrotar una Polònia que tenia el suport del públic local. Ara bé, el primer cop que uns italians van jugar a Barcelona va ser el 1922, quan el famós Pro Vercelli va visitar la ciutat. Aquest club, que actualment juga a l’equivalent de la Segona B italiana, llavors venia de guanyar la seva setena lliga. Conegut com les casaques blanques, provenia d’una ciutat industrial, Vercelli, on havien arribat a veure com la selecció italiana jugava amb 10 futbolistes del seu club com a titulars. El Barça, però, va golejar per 5-0 i 3-1 en dos partits. El 1928 el Barça, que llavors organitzava amistosos amb els millors clubs europeus, va invitar el Torí. L’equip granata va golejar per 0-5 i 0-4 i va deixar tocat un Barça que poc després guanyaria la primera lliga espanyola. El Torí va tornar a Barcelona el 1947 per jugar contra una selecció catalana formada per jugadors del Barça, l’Espanyol i el Sabadell, i també el 1950, quan van perdre 3-1 amb el Barça. Aquell Torí que va jugar a Barcelona el 1947 era el Grande Torino, considerat el millor equip que ha jugat mai a Itàlia, que va patir un final tràgic per la mort dels jugadors en un accident d’avió el 1949.

Francesco Coco, amb la samarreta del Barça

Des de llavors, el Barça ha jugat grans duels europeus contra nou clubs italians, del Milan a l’Inter, de la Juve al Roma, de la Sampdoria que perdia finals europees contra Cruyff a l'Udinese, el Lazio, el Nàpols o el Fiorentina. Els equips italians han jugat el Gamper (Messi i Iniesta van viure nits de glòria d’estiu contra la Juve o el Milan, per exemple) i, sobretot, directius de clubs italians han negociat a la ciutat grans traspassos, com aquells de Ronaldinho, De la Peña, Ibrahimovic, Mendieta, Eto’o o Pep Guardiola, que jugaria al Brescia i al Roma, i aprendria molt d’aquells anys. Una de les coses que va aprendre Guardiola, a Itàlia, era que és una terra de genis, tal com explicava a l’ARA fa uns anys. "Es cuidava molt la preparació física, la defensa, però de sobte et trobaves amb jugadors com Baggio. Un geni amb aquella fantasia que li naixia de dins, revoltant-se contra aquell ordre. Itàlia té aquestes coses, en guardo un gran record", deia tot i que al Roma de Capello no va tenir gaire sort. Sí, Itàlia sempre pareix genis com Totti, Pirlo o Baggio, llestos per crear bellesa en un futbol italià cada cop més ofensiu. De fet, ara mateix a la Serie A s’hi marquen més gols que a la lliga espanyola. "El catenaccio està contra les cordes, per sort", somriu Zambrotta, que apunta a la influència del Barça i la selecció espanyola per explicar aquest canvi.

Però el Barça segueix sense italians. Potser tot hauria sigut diferent si el 1954 hagués triomfat Sandro Puppo, l’únic entrenador del Barça, que s’hi va estar un any, al club, i va acabar segon a la classificació. No ho va fer del tot malament, però al no guanyar res, va tornar a casa, sense consolidar una relació que molts cops sembla més viva als despatxos que als camps. No fa tant, el director esportiu de la Juve era català, Javier Ribalta, ara al Zenit rus. I el director de màrqueting del Barça va ser fins fa poc Francesco Calvo.

stats