U n cop van haver prohibit la celebració del Nadal tal com, de primer, ens l’havien inculcat, publicitat i fet celebrar per mitjà de coaccions, n’hi va haver més d’un que es va demanar què carai era allò que ara s’entristia de no poder fer. Reunions amb individus amb qui tanmateix no s’avenia? La despesa ignominiosa en regals i quincalla? Els àpats sense mesura? Balls i vici fins a l’endemà? Entre els qui rondaven la ciutat, es percebia una vacil·lació, una inèrcia col·lectiva estroncant-se. Què punyetes era, això del Nadal...
La cuca de llum s’ho anava mirant, amagada entre les minúscules bombetes que s’entortolligaven pels plataners del carrer Aragó de Palma. No entenia de cap de les maneres que les haguessin col·locat igualment. Quin servei feia que cremessin tot el sant dia... Li havia semblat que rebia un senyal, a la primavera, que aquell any hi hauria canvis. Que, amb la reducció del soroll nocturn i de la quantitat de fars i fanals, trobaria un niu, una tribu i, en aquell nucli de resistència, una lluerna per aparellar-s’hi. Quan s’escurcessin els dies, hibernarien plegades sota una escorça i sufocarien el fred.
El senyal li havia arribat des d’algun lloc a l’aire, enlaire; una vibració, un ultrasò, un xiuxiueig que li havia fet l’efecte de cançó antiga, com les que la mare i l’àvia i la besàvia entonaven quan allò encara era només un camí ample terrós amb sotracs, resseguit a cada cantó pels arbres, els camps i alguna caseta baixa espargida. Quan no existien les tanques publicitàries encegadores i les llanternes s’apagaven a mitjanit, concedint-los la fosca que havien nascut per il·luminar. D’aquelles cançons de l’hivern, a la Mediterrània d’una època en deien saturnals. El vent i les fulles dels arbres, els insectes, la sorra i la mar marcaven el ritme; els ocells refilaven cants molt clars, i s’hi afegien els registres variats dels mamífers i els greus profunds dels gripaus. L’orquestra desembral actuava quan els dies eren tan curts i les nits tan llargues que, per als lampírids com ella, no hi havia descans. Avui, però, s’estava quieta, en camuflatge entre les garlandes.
L’home que torrava castanyes s’ho anava mirant des de la cantonada dels grans magatzems.
Havia estat a punt de tancar la paradeta de bon de veres el passat febrer, perquè als passavolants -carretejant amb una mà pilots de bosses i sostenint els mòbils amb l’altra o lliscant com flaixos per davant seu, a cavall de patinets elèctrics- els mancaven mans i temps: no paraven esment que hi fos. I el castanyer ja no venia més d’un parell de paperines cada dia, quan la veïna del davant baixava el gos puntual com una missa o alguna canalla encuriosida temptava l’adult que l’acompanyava d’una extraescolar a l’altra. Però sense saber ben bé com i malgrat que les mascaretes n’esmorteïen l’aroma confortant, els últims mesos un cor de veus sospirava per les castanyes, veus que venien des dels balcons o de les cantonades clandestines -la memòria dels finals bons.
Jo m’ho anava mirant des de la terrassa del bar. Notava, per l’esquena, com el cambrer començava a frisar perquè pagués i m’aixequés i partís, que s’acostava l’hora del toc de queda. El devia neguitejar aquella meva estesa de papers i llibretes damunt la tauleta rodona. Com que no havia pogut viatjar per passar la nit amb la família, com que era il·legal citar-me amb l’amant per rondinar-ne, havia decidit d’escriure’ls. Explicar-los què enyoraria de les tradicions, d’aquella normalitat vetada que abans m’atabalava i avui em treia de polleguera, contrariant-me fins a l’extrem.
Els habitants de Saturn s’ho anaven mirant des del caire d’un dels anells, asseguts en una mena de cine a l’aire lliure, tot espipellant llavors i llançant-ne les clovelles espai avall. Queien com volves d’una neu estranya. Amb els seus seixanta-un ulls, repassaven carrers i cases, i els més joves es preguntaven el significat de tant de verd i vermell i daurat per tot arreu en aquell precís moment. Es preguntaven si havíem guarnit les cases i els carrers per rebre’ls, si l’home garapinyava ametlles per a ells, si jo estava redactant el discurs de benvinguda. Si, ben mirat, érem més espavilats del que s’imaginaven els seus progenitors. Ho tenien tot llest per baixar, al punt del solstici, i revelar-nos com salvar la Terra, seguint un costum ancestral. La seva espècie s’havia adonat, anys ençà, que nosaltres de seguida oblidem o tergiversem els motius primers, les essències. I, avui, aquesta quietud somorta arreu del planeta els despertava la il·lusió que potser els terrícoles, després de penosos segles d’incredulitat i antropocentrisme, a la fi, els esperàvem de nou.
La cuca de llum, des del carrer Aragó de Palma, escoltava tots aquests pensaments en silenci. Verd del vesc, natura viva; vermell de l’amor que batega. El daurat és meu, va mormolar. I, anticipant la primavera, va encendre la llum pròpia, més lluent que set milers de milions de leds.
