Un any de la fugida de Rosell

BarcelonaVan ser set segons. Set segons de silenci per refugiar-se en el text que tenia davant, preludi d’un parlament breu, sense preguntes, amb paraules insegures i rostre seriós. En un discurs de menys de cinc minuts Sandro Rosell va donar per acabat el seu mandat a la presidència del Barça, tres anys i mig al capdavant del club que havia començat a estimar des que el seu pare l’havia dut a l’estadi quan tenia tres anys. Des de llavors, silenci absolut, Rosell ha fet el seu camí avançant entre les ombres, allunyat dels focus mediàtics, sense donar les respostes que molts, dins i fora del Camp Nou, encara avui reclamen.

Per què va marxar Rosell? És la gran pregunta que un any després d’aquell 23 de gener del 2014 -el dia que va anunciar que cedia el relleu a Josep Maria Bartomeu- encara plana sobre el barcelonisme. Aquell vespre l’expresident va esgrimir dos arguments. Per una banda, fer un pas enrere per no perjudicar la institució en el cas Neymar, en el qual continua imputat. En segon lloc, per les “amenaces i atacs” que la seva família va patir “en silenci” durant la seva presidència.

Gairebé la totalitat de la dotzena de persones pròximes a Rosell amb les quals ha parlat aquest diari durant els últims mesos admeten que la família va ser l’element decisiu per entendre l’adéu sobtat, només tres dies després de reptar el jutge Pablo Ruz perquè l’imputés. La pressió familiar va ser el que va motivar la decisió, i especialment la figura de la seva mare, amb qui Rosell té una relació molt especial. Diferents fonts asseguren que, des del primer any de mandat, a finals del 2010, al domicili dels pares, a la Via Augusta de Barcelona, van començar a arribar les amenaces. Telefòniques, de matinada, i per carta, que es dipositaven a la bústia del domicili patern (“Matarem el teu fill”). Té un “complex de mamitis”, apunta, en to carinyós, un dels seus amics, per remarcar la importància de la seva mare, que sempre es va mostrar contrària que es presentés a les eleccions. Fa un any, quan Rosell va prendre la decisió d’abandonar, va prometre a la seva mare que mai tornaria al Barça.

Les amenaces a casa dels pares van derivar en l’episodi definitiu, aquest cop al domicili del mateix Rosell. “Jo he vist els trets a casa seva, t’acollones, són 18 mil·límetres, et fan replantejar-ho tot”, explica un dels seus homes de confiança. Quan Rosell va aterrar de les vacances nadalenques -un safari a l’Àfrica- va trobar-se la porta de casa seva canviada: un home havia disparat amb una arma de balins.

No tothom és tan comprensiu. “La mare va ser l’excusa perfecta enmig del cas Neymar”, apunta un directiu. “Cadascú reacciona com reacciona a les amenaces; Laporta va posar guardaespatlles als fills, a la porta de classe n’hi havia un, i Rosell va decidir desaparèixer”, defensa amb vehemència un altre membre de la junta. A la zona noble del Camp Nou hi ha gent que en fa una lectura molt més profunda. “Es va avorrir, en els últims mesos ja no anava enlloc, se’n va cansar”, explica una veu autoritzada que aprofundeix en la personalitat de Rosell per entendre la seva fugida: “És molt bo quan va contra algú, quan ha de construir ja no serveix per a res”.

Sigui quin sigui el motiu de la marxa, que mai es pot entendre només per un sol argument, al Camp Nou hi ha una barreja de sensacions estranya, gairebé contradictòria, sobre la figura que els va liderar el 2010 per aterrar al Barça. A la balança hi posen el seu lideratge i coneixements del futbol, però els arguments que s’acumulen a l’altre costat també pesen molt. “Era un gran president, però no era transparent, el va condemnar gestionar el club com una empresa”, explica una de les persones que més el defensen. “Em va decepcionar, es va fer mal a ell mateix, però també a mi, ens va deixar tirats”, lamenta un alt càrrec. Rosell “és conscient” d’això -explica una de les persones més afins dins de la junta-: “Sap que moltes coses són culpa seva i que ens va deixar tirats”, però també està “decepcionat” amb moltes informacions que surten des del mateix club. Rosell sempre ha tolerat malament les crítiques, emfatitzen des del nucli dur de la junta, amb un exemple: “A la una del migdia encara estava rabiant pel que havia dit Basté en El davantal del seu programa”.

“Una persona que marxa tantes vegades és un immadur”, rebla un dels seus homes forts mentre estava al club, ara molt desencisat. “Va quedar com un covard”, afegeix un altre directiu, que manté que si s’expliqués es trauria aquesta etiqueta. Des del primer moment, el cercle íntim de l’expresident va insistir perquè fes una compareixença pública, i no escudar-se només darrere dels cinc minuts de discurs del dia de l’adéu. Impossible, tot i que el fet que aparegués en el documental sobre Tito Vilanova que va emetre TV3 va ser “un primer pas”. En aquest mateix cercle íntim, però, hi ha persones que defensen el seu silenci: “Assumeix la nebulosa sobre el seu adéu, perquè si ho explica tot fa mal al Barça, perquè demostrarà que vivim en una societat malalta”.

De moment, l’expresident ha decidit mantenir-se al marge i ha preferit no respondre a la petició de l’ARA. De fet, durant aquest últim any només se l’ha vist dues vegades a l’estadi: en el comiat de Tito Vilanova i en la votació del referèndum, en què va anar a votar a primera hora per intentar passar com més desapercebut millor. El club l’ha invitat a diferents actes i a molts partits perquè acudeixi a la llotja, però Rosell, tot i que continua sense perdre’s cap partit del Barça, no ha acceptat, i mai ha anat a la seva localitat. Sí que és habitual, en canvi, veure el seu germà,Sergi, a la zona de tribuna.

El pes de Bartomeu

El 23 de gener Bartomeu i el vicepresident Javier Faus van anar d’urgència a casa de l’expresident. Els esdeveniments s’acceleraven, l’adéu era imminent. Uns dies abans, després del Barça-Elx, Rosell ja li va dir a l’actual president que meditava marxar, una decisió que va confirmar-li tornant de València, després de jugar contra el Llevant. Bartomeu li va demanar que seguís fins a final de temporada, però Rosell, que tenia el seu compromís ferm amb la mare, va negar-s’hi. El relleu seria immediat. El segon intent de Bartomeu va ser convèncer-lo per quedar-se fins al referèndum, cosa a la qual també va dir que no.

Als despatxos del Camp Nou asseguren que des d’aquella doble negativa no se li ha tornat a consultar cap altra gran decisió. Bartomeu, però, medita fer ús de Rosell en el tram final de la negociació amb Nike, ja que va treballar a la multinacional d’Oregon durant molt temps, i és un camp que coneix. Això sí, el contacte ha sigut permanent a través dels advocats, ja que la defensa pel cas Neymar s’ha treballat conjuntament. Sobre aquesta qüestió, Rosell té assumit des del primer dia que no acabarà bé i tindrà conseqüències.

Per Bartomeu, el referèndum del 5 d’abril va suposar el punt final a l’era Rosell. Aquell dia l’actual president va desprendre’s definitivament del seu amic, i va començar a activar els canvis que tenia en ment. Tot i això, a nivell personal, continuen veient-se regularment, ja que formen part d’un grup de 17 persones, entre les quals hi ha algun altre directiu, que queden cada setmana per sopar si els compromisos ho permeten.

El Rosell d’ara

“Està alliberat”, és la resposta que gairebé repeteixen tots els que continuen mantenint una relació amb Rosell, ja sigui esporàdica o regular. Desil·lusionat, trist, desconnectat i decepcionat són quatre adjectius que també es repeteixen en les converses. Sempre hi ha veus, però, que s’escapen d’aquestes percepcions. “Viu massa bé”, sentencia un alt càrrec, amb un punt de malestar per l’actitud de l’expresident. Una de les persones que asseguren que coneixen millor Rosell manté que és una persona que “sap interpretar molt bé”, i tot i que de portes enfora transmet confiança, per dins les sensacions són tot el contrari. Una descripció molt similar en fa un amic: “El veig com un boxejador que ha rebut un ganxo i no reacciona”. Aquestes dues persones, una des de dins del club i una altra des de fora, són les dues que confirmen un fet que neguen la majoria dels consultats. Antoni Rossich i Sandro Rosell s’han distanciat durant aquest any, perquè l’ex director general va culpar-lo de les coses que passaven al club i això va arribar a Rosell, que també va assabentar-se que Rossich va utilitzar un malnom per referir-se a la seva fugida: “Forrest Gump”.

Des del seu adéu, Rosell aprofita el temps per viatjar, recuperar hores perdudes amb la família i ampliar l’extens conglomerat empresarial, amb una vuitantena de societats en què participa directament o indirectament. Les obligacions durant els tres anys i mig al Camp Nou van servir-li per aprendre a “delegar”, i ara ho fa encara “més” i s’escapa molts cops a una de les seves segones residències, la de Corçà, per treballar a distància. En aquest últim any ha invertit a Àger, per crear un centre de màxima exclusivitat per al turisme vinculat a la meditació, i cada dia s’escapa una hora per anar a córrer o fa exercici a casa. Sempre allunyat del Barça, aferrat a la seva mare, a qui va prometre que a ella no li fallaria: el futbol s’ha acabat.