03/10/2020

Com acabar amb la pandèmia aquest any

4 min

Les investigacions per desenvolupar una vacuna contra el covid-19 que sigui segura, eficaç i accessible avancen a marxes forçades. No queda clar, però, quan es farà realitat. La disponibilitat real de vacunes i tractaments estarà supeditada a la capacitat local de producció, erosionada en molts països per la desindustrialització. Alhora, la universalització de les proves de detecció també requereix capacitat de producció i una bona governança en benefici de l’interès públic. Però la dependència excessiva del sector privat pot impedir als governs maximitzar la producció i distribució dels tests.

Com han demostrat l’economista i premi Nobel Paul Romer, l’epidemiòleg Michael Mina, un recent document de treball de l’FMI i molts altres, un programa d’universalització de proves ben dissenyat podria acabar amb la pandèmia en pocs mesos. Els ingredients que no tenim són les mesures industrials i altres iniciatives governamentals per coordinar i dirigir la producció amb l’objectiu d’eliminar els colls d’ampolla que ha d’afrontar el sector privat.

Ja existeix la tecnologia necessària per fer proves ràpides d’immunodiagnòstic, com ara els tests d’antígens a través de la saliva, semblants als de l’embaràs i amb un preu inferior a 5 dòlars. Tot i que la fiabilitat d’aquests tests no és òptima en comparació amb les proves estàndard de reacció en cadena de la polimerasa (PCR), són prou precisos per detectar infeccions a gran escala en entorns on la prevalença de la malaltia és elevada; i, sobretot, no es necessiten serveis de laboratori centralitzats.

Per tant, si es doten d’un objectiu específic i és té molt en compte la funcionalitat i limitacions de la tecnologia desplegada, els programes de tests ràpids poden servir per posar en marxa campanyes descentralitzades per a la universalització de les proves entre la ciutadania. Per exemple, els tests es podrien obtenir gratuïtament a les farmàcies locals, amb el benentès que tothom se’l farà periòdicament i s’aïllarà si li dona positiu. Els mateixos kits es podrien fer servir com una mena de passaports que certifiquin la condició de “no infectat” per a l’admissió en espais públics com les escoles i els llocs de treball. Si es fes això, segurament sorgiria un nou mercat, perquè les companyies aèries, els centres comercials i els restaurants i cafeteries començarien a comprar tests ràpids i barats per reprendre l’activitat.

Els tests ràpids poden contribuir a ampliar i complementar l’estratègia d’universalització de les proves que ja s’està aplicant en alguns llocs (com ara els tests obligatoris gratuïts del MIT i la Universitat de Georgetown als Estats Units, les proves setmanals als empleats de les empreses alemanyes i la campanya de proves a tota la població de Wuhan), que actualment consisteixen en tests PCR.

Cal posar en marxa estratègies semblants en l’àmbit nacional, sobretot en països de renda baixa o mitjana on les proves moleculars no són gaire assequibles i resulten difícils d’adaptar a les seves necessitats. Hi ha molts països capaços de produir una quantitat suficient de proves amb un cost que seria gairebé insignificant en comparació amb els imposats per la pandèmia. El nombre de proves que farien falta per fer proves setmanals a tot el món durant un any equivaldria a menys de la meitat del nombre de llaunes de refrescos que es consumeixen anualment. A més, la producció de tests d’antígens es podria incrementar relativament de pressa.

Tot i que s’estan invertint milers de milions de dòlars en el desenvolupament i producció de vacunes, també s’han de destinar més fons a potenciar les nostres infraestructures per a les proves de detecció. A 5 dòlars per unitat, el cost de fer tests setmanals a tota la població mundial representaria uns 2 bilions de dòlars. És una xifra molt inferior a la pèrdua total d’ingressos provocada per la pandèmia durant aquest període (calculada segons la diferència entre les previsions de creixement anteriors i posteriors a la pandèmia) i als estímuls fiscals introduïts aquest any, un total estimat de 20 bilions de dòlars. I aquestes comparacions no tenen en compte el cost en vides perdudes ni els possibles beneficis que es derivarien de la creació de noves economies d’escala gràcies a la producció de proves de detecció, amb l’avantatge addicional de contribuir potser a l’erradicació de la grip estacional.

No cal dir que hi ha dificultats potser més complicades que la producció. Aquesta iniciativa es podria veure compromesa si els governs creuen que, a l’hora de produir, han de triar entre diferents necessitats: vacunes, fàrmacs antivirals, equips de protecció personal o ampliació de les instal·lacions mèdiques.

En termes generals, el covid-19 ha subratllat la necessitat d’un ecosistema industrial més flexible i receptiu que sigui capaç d’augmentar ràpidament la producció d’articles essencials. Fins i tot en les condicions actuals és factible produir més tests i aplicar una estratègia d’universalització, que podria acabar amb la pandèmia a finals d’any i crearia alhora les infraestructures necessàries per tenir a ratlla les futures pandèmies.

Tots els països han d’adoptar una perspectiva a llarg termini i reforçar la seva capacitat de producció. Els governs, si assumeixen el lideratge en aquest aspecte, podran promoure la capacitat productiva local i crear un nou tipus de béns comuns. Aquesta mateixa estratègia es podria aplicar a la política científica i industrial; s’establirien així les bases per a més innovacions intersectorials i per al tipus de producció capaç d’adaptar-se que ens farà falta per afrontar altres desafiaments mundials de gran complexitat. S’ha acabat l’època en què podíem posar totes les nostres esperances en les solucions tecnològiques.

Són coautors d’aquest article Reda Cherif i Fuad Hasanov, economistes sènior del Fons Monetari Internacional

Copyright Project Syndicate