Jesús Cintora: "Fa molt de temps que assistim a un interès per tenir les masses distretes, que no els arribi tota la informació"

PalmaEl periodista Jesús Cintora (Ágreda, Sòria, 1977) presenta aquest dilluns a Palma el llibre No quieren que lo sepas, on analitza els mecanismes de poder que mouen la maquinària política i mediàtica des de l'ombra. Ara fa més d'un any que varen cancel·lar Las cosas claras, el programa que Cintora conduïa a Televisió Espanyola i que va generar un moviment de protestes i de suport al presentador.

"N'hi ha de tan encegats amb el poder que cometen vils actes per això", deis al començament del vostre llibre. Què és el poder?

— El poder és la capacitat de comandar, de decidir, de dirigir accions o inaccions. De llevar i posar. I no hem de pensar ingènuament que només l'exerceixen representants polítics, sinó també els poders econòmics o mediàtics. I tots ells, des de la política, l'economia o els mitjans, no sempre actuen de manera neta. Hi ha tramposos que cada dia s'esperen a tenir comprat l'àrbitre. Per això, el periodisme ha d'estar per contar-ho i No quieren que lo sepas és un llibre que conta molt.

El periodisme hauria de controlar el poder, desemmascarar-lo, però cada vegada passa menys i hi ha menys independència per fer-ho. Hi ha esperança o els mecanismes de poder cada vegada absorbiran més el periodisme?

— Les concentracions de poder són una de les xacres per a Espanya. En els mitjans passa amb aquells que no volen competència, que eliminen competidors, que acaparen mercat publicitari o que llepen les botes del poder més que fiscalitzar-lo. A l'economia passa amb els oligopolis i a la política hem anat cap a un culte excessiu als líders, més que cap a l'escolta i el diàleg a les organitzacions polítiques. Per això també hi ha tanta disputa interna partidista, de vegades basada en qüestions personals.

Pablo Iglesias va deixar la vicepresidència del govern espanyol i va reconèixer que no va tenir suficient poder com a membre de l'executiu. Quina opinió teniu del paper que actualment juga en els mitjans? Ell és molt crític amb el paper dels periodistes, tant de la dreta com de l'esquerra.

— Ell continua tenint poder a Podem i abans, com a vicepresident, és clar que tenia poder, moltíssim més que tu i jo. Una altra cosa és que veiés més a prop la influència de gent molt més poderosa. S'ha d'observar la trajectòria de Podem almenys amb dos paràmetres que no són incompatibles; les campanyes brutes de desgast que els han fet en contra i també les seves pròpies disputes internes. La política en general perd massa energia darrerament en guerres intestines.

Us considerau una víctima del poder? En més d'una ocasió s'ha fet tot el possible perquè quedàssiu sense programa.

— S'ha fet tot el possible per deixar-me sense programa i fa cara que ho han aconseguit, no? Podríem pensar que, malgrat que tenia audiència i fèiem un bon programa, em varen llevar Las Mañanas de Cuatro o Las cosas claras de TVE perquè no interessava, molestava. I no tan sols va ser llevar-me a mi, també hi ha equips i audiència, gent que ho veia i que no ho entén. En el cas de la televisió pública va ser un clar tema polític. Però res, ja puc dir que em varen llevar amb el govern de Rajoy i amb el de Sánchez. Continuu mirant cap endavant, la vida és un llarg camí.

Deis que s'ha de contar allò que passa, i és una cosa molt senzilla i complicada a la vegada. Cal seleccionar quines coses de les quals passen es volen contar –explicau que molts opten per la via costumista– i quan es parla de determinades injustícies les barreres estan assegurades.

— El que detect és que els darrers anys a Espanya hi ha menys programes d'investigació, de contar els problemes de la ciutadania i, al mateix temps, cada vegada hi ha més hores de programes que connecten amb les festes de pobles, amb el paisà que recol·lecta una tomàtiga d'un quilo, gent gran enamorada, temes roses, karaokes i coses així. I és clar que hi ha d'haver entreteniment, però s'ha anat retallant el dret a la informació, a les hores de programació d'actualitat. La vida no és només entreteniment, també hem de tractar les preocupacions de la ciutadania. Encara que hi hagi poderosos a qui no els convé.

Presentau el vostre llibre en actes on el públic pot fer preguntes. Quines són les qüestions més recurrents que us plantegen?

— Em demanen molt per què em varen llevar de TVE, gent que no ho entén i a qui l'empipa. Però els cont que a la televisió pública també hi ha gent meravellosa, com a tantes bandes: bo, dolent i regular en un munt de llocs. I demanen bastant per la situació del periodisme, pel tràfic de boles, per Ferreras o pel panorama polític.

De tota manera, no creis que les persones que s'interessen pel que escriviu, pel que passa a la seva ciutat o en el país, són una minoria? Creis que hi ha una majoria alienada? Passen coses greus que no generen cap mena de protesta social.

— Fa molt de temps que assistim a un interès per tenir les masses distretes, que no els arribi tota la informació, filtrada per determinats interessos empresarials o partidistes. És clar que hi ha gent que passa, però alguns ja es cuiden d'incentivar la passivitat. Davant d'això, hem de reivindicar la cultura, el coneixement, l'educació pública. Estar informats és un múscul que una societat sana ha d'exercitar cada dia. Et fa menys vulnerable davant d'aquells que et volen prendre el pèl i et dona eines per prendre decisions. L'ésser humà és cognitiu, no un borrec, com alguns voldrien.

Heu escrit sobre la formació del govern de coalició PSOE-Podem. Com veis les coses ara, sobretot pel que fa a les divisions internes de Podem i amb Yolanda Díaz encapçalant un projecte nou?

— La política s'ha instal·lat en la convulsió del dia a dia. Però en els barris, en els pobles o la feina, les diferències entre persones no es viuen d'una manera tan tensa i s'intenten dur amb cert bon tarannà. En política, les organitzacions, la comunitat, el grup, tal vegada s'haurien de posar per davant dels frecs o les disputes personals i dels egos. D'altra banda, alerta amb els interessats perquè aquestes disputes es produeixin. En pos un exemple. Alguns programes i periodistes conten la política com si fos Pasión de Gavilanes o Dinastia. Saliven amb el salseig de la guerra interna dels partits, perquè els interessa menys aprofundir en els problemes de la societat. Clar, això darrer és més arriscat davant els que comanden.