Entre la ficció i la realitat: per què les millors comèdies juguen a enganyar-nos?

BarcelonaFins fa uns anys, en el món audiovisual hi havia una frontera que limitava els continguts de ficció amb els de realitat. Eren dues categories separades que l’espectador podia identificar fàcilment. Des de fa un temps, però, les línies divisòries s’han difuminat fins a fer cada cop més habituals productes híbrids que fusionen realitat i ficció, moltes vegades amb finalitats humorístiques. El jurado (Amazon), una de les sorpreses televisives d’aquesta temporada, n’és una bona mostra. Disponible a Amazon, és un exemple clar de com moltes vegades les millors comèdies són aquelles que ens proposen confondre realitat i ficció.

Com explicava Eulàlia Iglesias en la seva crítica publicada a l'ARA, El jurado és un fals documental que des d'un bon inici revela la seva condició als espectadors: uns cartells explicatius detallen que el judici que veuran és fals, com també ho són el jutge i onze dels dotze membres del jurat. El dotzè integrant, un noi amb cara de bona persona anomenat Ronald Gladden, és l'únic que no sap que tot el que passa al seu voltant és mentida i, per tant, totes les seves reaccions són reals. Tots els participants d'El jurado són actors –excepte Gladden– i només un d'ells és prou conegut per jugar a autoparodiar-se. Es tracta de James Marsden (vist a sèries com Westworld o fa anys a Ally McBeal), que es riu d'ell mateix i que gràcies a això ha aconseguit una nominació als Emmy a millor actor secundari (la sèrie ha aconseguit tres nominacions més: millor comèdia, millor guió i millor repartiment).

Les peculiaritats i excentricitats de tots els membres del jurat fan pensar en l'estranyesa dels personatges reals que poblen un altre producte de culte com és How to with John Wilson (HBO), que tot just està emetent la seva tercera i darrera temporada. En aquest cas, l'espectador sap que la producció sempre es mourà en el terreny de la realitat, però les troballes insòlites de la càmera de Wilson fan que la sèrie documental acabi funcionant pràcticament com una comèdia. Cada capítol –són de mitja hora– parteix d'una pregunta o preocupació de John Wilson, documentalista de Nova York. Es planteja dubtes aparentment mundans, com ara com trobar un lavabo públic o com ser espontani, i per respondre'ls grava tot allò que va trobant, entre altres coses personatges tan curiosos que sembla impossible que siguin persones reals.

Un dels productors de How to be with John Wilson és Nathan Fielder, que també ha jugat de valent amb la dicotomia realitat i ficció. La temporada passada va agafar a tothom per sorpresa amb Los ensayos (HBO), una sèrie en què Fielder ajuda persones que tenen situacions pendents de resoldre. La seva tàctica per ajudar-los és la següent: preparar, assajar i recrear la situació en qüestió per estar segurs que un cop tingui lloc a la vida real tot sortirà com vol la persona implicada. Així, en el primer episodi Fielder intenta ajudar un home que fa anys va mentir al seu grup de companys de Trivial assegurant-los que tenia una formació acadèmica que en realitat no té. L'home vol confessar la veritat a una de les seves amigues, però vol assegurar-se que ella no reaccionarà d'una manera indesitjada: Fielder construeix el bar on quedaran tots dos i contracta un grup d'actors que s'han estudiat els personatges reals per poder anticipar les possibles reaccions.

Una altra de les joies recents del format híbrid és La Tierra según Philomena Cunk, fals documental impulsat per Charlie Brooker (Black mirror). La còmica Diane Morgan fa el paper de la reportera d'investigació (mal informada) Philomena Cunk, que entrevista experts reals i els planteja preguntes ridícules sobre la història de la Terra. Tots els especialistes que van participar en la producció sabien que les entrevistes eren falses, però se'ls va demanar que es prenguessin les preguntes seriosament. El resultat és un fals documental amb moments absolutament delirants.

El fals documental, el format preferit de les 'sitcoms'

Dos dels impulsors d’El jurado són Lee Eisenberg i Gene Stupnitsky, tots dos exguionistes d’una de les comèdies de referència dels darrers 20 anys, The office. La connexió entre totes dues produccions es fa evident en el tipus d’humor, però també en el format: El jurado es presenta com un fals documental, precisament la mateixa pauta que seguia The office. La comèdia liderada per Steve Carell, que era la versió americana de l'homònima creada per Ricky Gervais, funcionava com un suposat documental sobre un grup de treballadors d'una empresa de productes de papereria. La diferència entre aquesta sèrie i El jurado és que a la primera tothom que hi participava sabia que estava treballant en una ficció: no hi havia engany possible.

Després de The office han estat moltes les comèdies que han optat per un format que fa còmplice l'espectador fent que els personatges reaccionin o confessin els seus sentiments mirant a càmera. És el motlle que va seguir Parks and recreation, cosina germana de The office; la britànica Twenty twelve, que seguia un equip implicat en l'organització dels Jocs Olímpics de Londres 2012; o les més recents Colegio Abbott, centrada en un grup de mestres d'una escola pública de Filadèlfia, o What we do in the shadows, les hilarants aventures i desventures d'un grup de vampirs en la Nova York actual. Totes elles, igual que passa a El jurado, aconsegueixen triomfar mostrant les peculiaritats de l'ésser humà de manera que l'espectador s'hi identifiqui com si fossin personatges reals.