Elisabet Casanovas : “De l’atac de riure a l’atac d’angoixa hi ha un pas molt petit”

TV3 estrena aquest dilluns Drama (22.08 h), una sèrie produïda pel Terrat que es va poder veure primer al canal Playz de TVE. Rodada en català i castellà, està protagonitzada per Elisabet Casanovas, en el paper d’una noia que descobreix que està embarassada i vol explicar als possibles pares que té previst avortar. La història, escrita per Dani Amor, Oriol Pérez i Charlie Pee, es capbussa en els maldecaps existencials dels mil·lennials.

Quina diferència vas notar entre rodar Merlí, que tenia un pressupost més ampli, i Drama, rodada amb esperit més independent?

El temps d’escriptura, el temps de preparació, el temps de rodatge... Drama la vam rodar en quatre setmanes, així que ens hauria agradat tenir més temps. Esclar, és una sèrie curta, de sis capítols de vint minuts. Ara bé, una altra diferència és que vaig treballar amb gent de la meva generació, i això m’encanta.

Es va emetre en un canal jove i ara arriba a un de generalista. T’imposa?

Estaria molt nerviosa si l’hagués escrit jo [riu]. Però tinc curiositat i nervis, esclar. El feedback ha sigut intens, però d’una generació concreta. Arribarà ara a més gent? Doncs no m’espanta, perquè és lícit que no hi arribi. Nosaltres hem fet això tan bé com hem sabut i pogut. Si no arriba a algú... qüestió de gustos!

Llegeixes crítiques de la teva feina?

Alguna. Però la crítica que em va molt bé és la dels amics de tota la vida, de Cerdanyola del Vallès.

Ja vas participar en una comèdia estripada, Benvinguts a la família, que trencava estereotips sobre el públic a qui un clixé injust anomena despectivament tieta de TV3. És un registre en què et sents còmoda?

Odio aquesta expressió! Em sembla molt sexista. Quin problema tenen les tietes?

En tot cas, què i qui et fa riure?

Uau... em fa riure... uf! [Pausa llarga.] La ironia m’agrada molt. La gent ràpida. Em fa riure l’absurditat. I les situacions extremes, perquè de l’atac de riure a l’atac d’angoixa hi ha un pas molt petit. M’agrada molt la Lena Dunham, de Girls, per exemple. El que em fa riure és una situació intel·ligent que et pot produir qualsevol emoció, perquè ve d’un lloc sòlid. A mi la Nova York de Girls em queda lluny i aquell context no m’interessa. Però ella tracta amb complexitat tots els personatges, tant els masculins com els femenins. I d’això en podem dir feminisme o buscar-hi una altra etiqueta, però a la fi és tractar amb intel·ligència el públic i abordar la complexitat.

Quin paper t’agradaria interpretar?

Més que el personatge, és la història que s’explica. Si només pensés en un personatge, no tindria en compte la història i l’equip. És a dir, la mirada. Si un director o directora té la mirada clara, és fantàstic. Com ha passat amb Drama i la Ginesta Guindal. Això sí, els personatges mitològics em tornen boja.

Els teus personatges televisius han tendit a ser molt espontanis. ¿Ets realment així o hi ha una feina tècnica per ser percebuda d’aquesta manera?

Gràcies per les teves paraules, però intento no mirar-me amb aquest ull extern, perquè quasi acabaria menjant-me el melic. Quan explico una història, el que és bonic és entendre-la i trobar-hi l’empatia, amb la resta de l’equip. I fins i tot és bonic no entendre-la, però fer-la precisament per acostar-t’hi.

Drama és formalment una comèdia però té un substrat amarg: el de l’Àfrica, que intenta trobar un lloc al món i que el seu entorn tingui sentit.

Aquí hi ha la comèdia, que per a ella és un drama! Ella es troba en un punt boig i busca les seves pròpies arrels i, sovint, carrega la responsabilitat de com se sent en els altres. És injusta amb els amics, perquè resulta que sovint som injustos amb la gent que més estimem.

Què creus que diu la sèrie sobre la gent de la teva generació?

No m’atreviria a dir que parla d’una generació, sinó sobre com uns joves concrets viuen el sexe. Perquè això depèn sempre d’on neixes, en quin ambient et mous... De la mateixa manera, tot i que hi ha un punt de vista femení, tampoc l’etiquetaria com a sèrie feminista, entre altres coses perquè el terme m’inspira molt de respecte i ens queda encara molta feina per fer. La sèrie parla de buscar-se un lloc al món, de l’amistat, de la por de quedar-se sol, en tot cas.

La sèrie parla en català i castellà. I, sovint, els personatges recorren al castellà per a l’humor o per a l’argot. Per què creus que passa?

A mi, el que m’interessa és que les històries passin en un lloc concret. Si no, comencem a ser genèrics. A mi, que Drama parli en català i castellà m’agrada. Jo, amb la majoria dels meus amics, parlo català i m’encanta fer històries en català. Llarga vida a la llengua! Però resulta que els personatges viuen a Barcelona i es troben aquesta realitat.

Quan et van entrevistar a La resistencia vas dir que eres sinestèsica: les paraules et suggereixen colors. Anava de veres o els seguies el joc?

Sí, el que no m’esperava és que em tinguessin deu minuts parlant-ne! [Riu.] Però sí, les diferents combinacions de vocals i consonants em fan venir colors al cap.

I Drama és...?

La paraula, blanca. I si penso en la sèrie la veig taronja, vermella, lila i groga.

Al monòleg Kassandra interpretaves una dona transsexual. Als Estats Units hi ha un corrent que creu que aquesta mena de papers haurien d’anar a persones no cis. Com veus el debat?

Aquí hi ha un tema molt gros, esclar. Als homes i les dones transsexuals encara no els veiem fent la Irina de Txékhov. Amb les persones racialitzades, el mateix. Hem de donar molts personatges a intèrprets perquè la gent blanca cis continuem tenint un privilegi i això és un problema gros de la ficció. I, esclar, a partir d’aquí, que com a mínim un personatge trans el faci una persona trans. En el cas de Kassandra, en vam parlar amb Belbel. Ell volia que fos una dona i artísticament era la seva decisió. Jo em vaig arrelar a això i a parlar de la dona supervivent, que era el tema. Però sí, és un debat que el sento molt proper, i hem de fer autocrítica.