'Cortar por la línea de puntos': la proposta punk d'animació de Netflix que et roba el cor

'Cortar por la línea de puntos'

Zerocalcare per a Netflix. En emissió a Netflix

Michele Rech, conegut amb el nom artístic de Zerocalcare, segueix vivint al barri de raval de Roma on va créixer. Com ell mateix explica a La profecía del armadillo (2011), el còmic que el va convertir en una estrella internacional, Rebibbia és l'última parada de la corresponent línia del metro, i el barri es coneix sobretot per allotjar i donar nom a una de les presons de la capital italiana. També perquè va acollir el jove Pier Paolo Pasolini i la seva mare acabats d'arribar a la ciutat sense enlloc on caure morts. Rebibbia resumeix el posicionament d'aquest artista de consciència punk que ha plasmat com pocs el desencant de la seva generació, els joves nascuts als vuitanta que viuen el seu Maig del 68 en la contracimera del G8 a Gènova el 2001, per després veure les seves il·lusions escombrades per una globalització que posa el turbo a partir d'aquella fita.

Zerocalcare porta més d'un milió de còpies venudes dels seus llibres (editats en castellà per Reservoir Books). Potser per això va tenir clar que el següent pas era crear una sèrie. El ninotaire va estar trucant a la porta de Netflix fins que la plataforma li va fer cas. El resultat, Cortar por la línia de puntos, s'inspira en La profecía del armadillo i manté, dins del que permet un format d'animació a Netflix, part de l'esperit fes-t'ho tu mateix del seu creador. Zerocalcare s'encarrega de la creació, la direcció i el guió, i posa veu a tots els personatges, excepte a l'armadillo, que fa de veu de la consciència del seu àlter ego protagonista. Com en el còmic, la desaparició d'una amiga de la primera joventut estructura un relat per altra banda fragmentari que s'atura en tot tipus de situacions quotidianes de menjada de coco.

Cortar por la línia de puntos aprofundeix encara més en aquest retrat lúcid i hilarant del funcionament quotidià d'una ment ansiosa que és La profecía del armadillo. Aquí el personatge també desgrana la capacitat del seu cervell per donar voltes a les situacions més fútils, desenvolupar escenaris paranoics a partir de detalls intranscendents o convertir una trobada atzarosa en un moment d'incomoditat social. L'espiral paranoica de Zerocalcare troba en l'animació un vehicle d'expressió perfecte, una disciplina artística que copsa com cap altra la naturalesa torrencial, mutant i surrealista d'una ment desencadenada. La loquacitat imparable del mateix narrador via veu en off posa la cirereta al pastís. Així, la sèrie ens brinda grans moments quan explica per què algú sent la necessitat imperiosa d'arribar tres hores abans a un aeroport o narra el particular ordre a casa del personatge com un episodi de Joc de trons.

Zerocalcare fuig de l'autocomplaença i recull les constants contradiccions que viu com a militant d'esquerres que, com defineix a La profecía del armadillo, "com a bon fill dels anys vuitanta" sent "autèntica fascinació per les catedrals del consum". L'altre tret identificatiu desmuntat a la sèrie és el bloqueig emocional que pateix com a home que ha crescut en una societat en què llegies pel barri grafits com "Estimar les dones és de maricons". Com li retreu l'armadillo, el protagonista és "cinturó negre en esquivar la vida".

Cortar por la línea de puntos també confirmaria que, entre el ventall de produccions originals de Netflix, l'aposta per l'animació és la més estimulant i arriscada. També que els dibuixos animats són un territori molt adient per a les ficcions o autoficcions lligades a les problemàtiques mentals. La sèrie italiana connecta en aquest sentit amb una altra joia, BoJack Horseman, potser la millor sèrie original estrenada mai a Netflix.