Publicitat
Publicitat

Que siguis un paranoic no vol dir que no t'espiïn

Malgrat l'enrenou públic per les escoltes de l'espionatge britànic als participants en les cimeres del G-20 de l'any 2009, és poc probable que els governants del G-8 reunits aquesta setmana a Irlanda del Nord es facin gaires retrets, ja que qui més qui menys té cua de palla en aquest aspecte. Els llibres de James Bamford sobre la història de l'Agència de Seguretat Nacional (NSA) dels EUA documenten que es tracta d'una pràctica rutinària en les negociacions polítiques i comercials internacionals, per adquirir l'avantatge que proporciona conèixer la posició de l'altre bàndol. Ja l'any 1947, abans de ser creada la NSA, els nord-americans espiaven les comunicacions telegràfiques dels qui negociaven a San Francisco la creació de les Nacions Unides. El 1962 controlaven des d'un vaixell davant de Montevideo el tràfic de missatges diplomàtics durant la conferència de l'Organització d'Estats Americans, per saber si la reprovació de Cuba tiraria endavant. És fàcil imaginar que aquesta mena d'activitats no han anat precisament de baixa.

El que sorprèn és que, sabent que ens espien, seguim sense prendre mesures per evitar-ho. La tecnologia per posar-l'hi difícil a la NSA i als seus col·legues del món existeix fa més de 20 anys: Phil Zimmermann va crear el protocol PGP d'encriptació l'any 1991 i tots els programes de correu electrònic moderns estan preparats per fer-lo servir. Xifrant el contingut dels nostres missatges evitaríem que els pugui llegir algú que tingui accés als servidors pels quals passen; així ho fan els traficants i altres delinqüents. El problema és que la seguretat i la comoditat no van mai juntes: encriptar el correu fa mandra fins i tot en les poques ocasions en les quals el destinatari està equipat per desxifrar-lo, i per això la majoria de les comunicacions del món circulen en obert.

Postveritat
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF